De la idea a l’story-line

Probablement ningú té la fórmula màgica per fer un guió excel·lent, ni podem assegurar la ineficàcia d’altres mètodes que puguin allunyar-se de les recomanacions més habituals; tanmateix, sempre és enriquidor conèixer els passos que indiquen seguir les persones més enteses, i provar formes de treball, fins a trobar el nostre propi mètode.

Com diu en McKee en la introducció del seu El Guió-Story: “els que compleixen les normes són els escriptors ansiosos i inexperts. Els escriptors rebels i sense formació les incompleixen. Els artistes són els mestres de la forma.” També cal assenyalar que alguns encara avui li retreuen com és que mai ha fet un guió d’èxit a Hollywood, i ben cert és, que molts d’aquests “gurús” de manuals de guió, no n’han escrit cap en la seva vida. Evidentment entre la teoria i la pràctica sempre existeix un gran salt. Però quedem-nos sobretot amb la idea que precisament en Mckee utilitza per definir el seu llibre: “aquest explica formes eternes i universals, no fórmules”.

Pensar en una fórmula en qualsevol activitat artística i que aquesta sigui d’èxit és ridícul; però de la mateixa manera que seria absurd imaginar un pianista que no conegui les notes, un guionista ha de dominar les eines que disposa, després ja es veurà si la melodia funciona. I a diferència del pianista, aquí depenem de molts altres professionals.

L’Story-line és un resum d’un màxim de 6 línies de la trama principal de la història. En aquestes línies ha de quedar clar l’estructura ternària de l’argument:

1. Presentació del conflicte (què busca o necessita el protagonista).
2. Desenvolupament del conflicte (problemes que es trobarà per aconseguir la fita i com avança).
3. Desenllaç del conflicte (el final, com acaba).

A part d’això, en aquest també hauria de quedar prou definit qui és el personatge/s principal/s, l’espai i el temps.

L’Story–line ens mostra sempre el conflicte principal. No cal dir que si volem fer un llargmetratge, n’hi hauran d’existir altres de secundaris lligats a aquest, però no cal que apareguin en l’Story-line.

Molt important: s’escriu sempre en Present d’indicatiu.

Previ a l’Story-line hem de tenir una idea. Tenir una idea no és sinònim de tenir la història. Aquesta no té per què presentar els elements abans esmentats i la podem resumir com millor ens convingui, però si volem convertir-la en un guió, és important donar-li forma a partir de l’Story-line. A més a més, aquest pot ajudar-nos a endreçar aquestes idees i autoavaluar quina pot ser la més original, o la que pot desenvolupar-se de forma més eficaç.

Molts guionistes novells acostumen a pensar que tenen moltes idees, però quan aquestes han de ser plasmades en un Story-line la cosa canvia: o bé no donen per un desenvolupament sòlid, queda poc clar el desenllaç, o simplement podrien arribar per a un curtmetratge, no per un llarg com d’inici es proposaven. Amb això vull dir que la idea pot sorgir en 2 segons, però si volem fer un Story line amb cara i ulls i que el lector percebi que està treballat, té possibilitats i contingut, necessitarem pensar-hi una mica més (2 hores, 2 dies o qui sap, 2 setmanes). Precisament són els guionistes experts els que més triguen a decantar-se per una idea o fer un Story-line, entre altres motius, perquè són ells mateixos com a professionals, que saben detectar ràpidament si l’Story line d’un curt o pel·lícula té més o menys possibilitats de funcionar. Siguem-ne conscients.

Per avaluar si la idea és bona, cadascú ha de trobar el seu mètode; personalment em faig sempre aquestes qüestions: Queda clar el conflicte? L’objectiu és important? El desenllaç és sòlid? Es mantè en el temps? Contè bellesa? Val la pena? I el que jo anomeno les 4 E: Ensenya? Entreté? Estimula? Emociona?. I per últim, la pregunta més important: estic disposat a invertir-hi un munt d’hores de la meva vida?

Un cop tenim la idea i ens hem decidit a desenvolupar-la, hauríem de plantejar-nos de forma clara el tema i la premissa. De forma inconscient quan avaluem la idea, ja tenim al cap qüestions relacionades amb la premissa i el tema, però és important tenir-ho molt present en tot moment. El tema és l’amor, la venjança, l’amistat, etc. La premissa és l’enfocament particular del tema (què en pensem), expressat en una afirmació. Per exemple: l’amor entre persones de classes socials diferents és impossible, mai podem evitar la temptació de la venjança o l’amistat sempre és efímera. D’alguna manera decantem el tema cap a una mirada, la nostra.

Exemple. Macbeth d’en Shakespeare.

• Tema: el mal i l’ambició humana.
• Premissa: L’ambició acaba derivant en autodestrucció. Tot el mal que ens envolta ve d’un mateix.

A continuació us deixo un parell d’Story-lines (spoiler) que he redactat de pel·lícules que ben segur coneixeu (si no és així, no trigueu en veure-les). Segurament s’assemblen molt als originals que van escriure els guionistes quan la història ni tan sols existia. Apreciareu que l’estructura ternària, conflicte, protagonistes, espai i temps queden perfectament reflectits. Prou fàcil és quan la pel·lícula ja està estrenada, potser no tant quan tot just l’estem creant…

Casablanca (Michael Curtiz, 1946. Guió: J. J.Epstein, P. G.Epstein, Howard Koch).

Anys 40. Rick Blaine, un antic heroi de la resistència nazi, ara desencantat de la vida, viu a Casablanca i regenta el bar “Rick’s Cafè”. El seu gran amor, Ilsa Lund, apareix a Casablanca amb el seu marit, un fugitiu txec perseguit per la Gestapo, Victor Laszlo. Blaine és l’únic que pot facilitar la fugida d’en Víctor, però entre Ilsa i Rick reneix l’amor que havia separat l’arribada de les tropes alemanyes a París. Tanmateix, en Rick, reconeix que està casada amb un home admirable i renuncia al seu amor.

PRESENTACIÓ: Anys 40. Rick Blaine, un antic heroi de la resistència nazi, ara desencantat de la vida, viu a Casablanca i regenta el bar “Rick’s Cafè”.

DESENVOLUPAMENT: El seu gran amor, Ilsa Lund, apareix a Casablanca amb el seu marit, un fugitiu txec perseguit per la Gestapo, Victor Laszlo. Blaine és l’únic que pot facilitar la fugida d’en Víctor, però entre Ilsa i Rick reneix l’amor que havia separat l’arribada de les tropes alemanyes a París.

DESENLLAÇ: Tanmateix, en Rick, reconeix que està casada amb un home admirable i renuncia al seu amor.

Rocky (John G. Avildsen, 1977. Guió: Sylvester Stallone).

Apollo Creed, el campió del món de boxa, organitza un combat per donar-li l’oportunitat a un desconegut. Rocky Balboa serà l’escollit, un boxejador mediocre que viu en la misèria a Philadelphia. La complicada relació amb l’Adrian i el seu germà (en Paulie), l’estat de forma, les relacions amb en Mickey, el seu entrenador, i les pors a rebre la pallissa de la seva vida, compliquen la preparació. Però en Rocky aguanta els 15 assalts i planta cara a l’Apollo. Malgrat perdre per punts, obté el reconeixement del públic i el més important, l’amor incondicional de l’Adrian.

PRESENTACIÓ: Apollo Creed, el campió del món de boxa, organitza un combat per donar-li l’oportunitat a un desconegut. Rocky Balboa serà l’escollit, un boxejador mediocre que viu en la misèria a Philadelphia.

DESENVOLUPAMENT: La complicada relació amb l’Adrian i el seu germà (en Paulie), l’estat de forma, les relacions amb en Mickey, el seu entrenador, i les pors a rebre la pallissa de la seva vida, compliquen la preparació.

DESENLLAÇ: Però en Rocky aguanta els 15 assalts i planta cara a l’Apollo. Malgrat perdre per punts, obté el reconeixement del públic, i el més important per a ell, l’amor incondicional d’Adrian.

Resumint, en la fase inicial d’un guió es recomana seguir els següents passos per aquest ordre: idea, tema, premissa i story-line. Deixarem per un altre article els següents, que representen el veritable gruix de feina: sinopsi, argument, tractament, escaleta i guió literari.