La Pietat

Presentació

Aquesta és una reflexió d’alguns subapartats del capítol “La Pietat” del llibre Imatges del silenci. Motius visuals en el cinema d’en Jordi Balló, Editorial Empúries (2000).

Emmarquem el text de Balló com un estudi iconogràfic dins una anàlisi cultural del cinema. La lectura en profunditat d’articles i llibres d’autèntics experts i qualificats en la matèria és bàsic per entendre millor algunes qüestions, per això intentarem que aquesta web ofereixi alguna reflexió i anàlisi al respecte.

A continuació explicaré les reflexions de Balló, citant nous exemples que considero clarificadors i que no apareixen en el llibre, acompanyats d’algunes reflexions que em suscita la lectura d’aquest excel·lent article.

Per començar, imprescindible tenir clar a què ens referim quan parlem de Pietat: “Sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres. Representació iconogràfica derivada del cicle de la passió que representa la Mare de Déu sostenint el fill mort.” DIEC (Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans)

Balló considera que aquest sentiment de dolor -que trobem com a màxim exponent en el moment de la passió de Crist– té unes arrels tan profundes en l’imaginari col·lectiu que el podem veure reflectit en multitud d’obres cinematogràfiques, convertit en un recurs que acostuma a funcionar força bé.

La Bíblia i les històries que envolten a aquesta, sempre han jugat un paper important en l’imaginari col·lectiu, i a la vegada, en tota la ficció que s’ha creat a posteriori, també en el cinema. Un exemple de com la de la tradició cultural atorga un plus al significat concret de la composició d’una imatge. S’aconsegueix que l’espectador percebi un significat més profund a causa d’aquest “reconeixement” més o menys directe que hi troba.

Gladiator (Ridley Scott, 2000)

El Mesies

El mateix Batlló ens exposa en una altra obra, La llavor immortal (1995), que hi ha arguments eterns. Com ja explicàvem en una altra entrada d’aquest blog, són històries arquetípiques que independentment del gènere, la procedència i el pas del temps, continuen sent Universals i mostrant el mateix: tema de fons, estructura expositiva, manera de narrar i clima dramàtic que mostraven en el seu origen.

Un d’aquests arguments seria el de “El Messies – l’intrús benefactor”: “personatge que es troba en una terra decaiguda i necessitada d’un líder. Aquest ajudarà a configurar una identitat col·lectiva de tot un poble.” (Balló i Pérez, 1995).

En aquest argument i en “el viatge de l’heroi” del seu protagonista, Jesucrist, hi trobem la Pietat. En el sentit Bíblic, i com ja apuntava la definició de l’IEC, entenem aquesta com el moment que Maria sosté el cadàver de Jesús un cop han tret aquest de la creu. Aquest sentiment de compassió cap a l’altre és reproduït recurrentment, no només en històries que presenten l’argument etern del “Messies”, sinó també en d’altres que per temàtica a priori no tenen res a veure.

La memòria gestual

Quan parlem de la Pietat, no ens referim exclusivament a un enquadrament pictòric, o com diu l’autor efecte-quadre; sinó a un moment que té a veure amb la narració. Aquell instant on se’ns descriu un moment de màxima intimitat enmig una tragèdia. Per tant, tal com assenyala l’autor, més aviat podríem parlar d’efecte-escultura.

En moltes ocasions, fins i tot inconscientment, l’espectador hi troba una relació, un reconeixement lligat a aquest imaginari col·lectiu que ens ha atorgat al llarg dels segles la Bíblia. Sense buscar-hi una explicació al perquè apareix enmig de la narració, l’autor ens assegura que és d’una efectivitat dramàtica contrastada.

En definitiva, la nostra “memòria gestual” ha fet que establim una associació “familiar” quan observem una situació més o menys similar.

L’escafandre i la papallona (Julian Schnable, 2008)

En la vida de Crist, aquest episodi pot resultar redundant, però molt interessant i aprofitable per encabir-lo en altres històries, sobretot per la seva força dramàtica, atorgant així un paper de molta intensitat dramàtica tant al que agonitza com al que l’acull i l’està socorrent.

Molts cops aquesta memòria gestual no respon només a experiències viscudes per un mateix.”Parlar d’imatges en general pot resultar tan ambigu com parlar de textos en general: en un cas ens referirem a construccions visuals, en l’altre, a construccions verbals o lingüístiques, però sense aclarir realment les característiques de cap dels elements” (Català Domènech, J.M).

L’Heroi

Des d’un punt de vista narratiu, podem fer un paral·lelisme del què ens explica Balló amb el conegut “Viatge de l’heroi” i la clàssica estructura ternària d’un guió.

Balló exposa que “la successió dramàtica de la passió i la mort de Crist, té invariablement el seu clímax quan el fill de Déu mort a la creu”. En aquell moment es produeix el “terratrèmol evangèlic”, episodi que marca la fi del segon acte i al qual segueix una necessitat de resolució. L’acte final s’aproxima. Normalment aquesta última etapa, correspon a la que el protagonista torna al seu món convertit en heroi i amb algun l’elixir o tresor vital per a la seva comunitat. En el cas del “Viatge” de Crist i atenent al que ens explica Balló: descendiment, enterrament, desolació per la pèrdua i finalment resurrecció (Clímax final). “La pietat canònica, hauria d’anar en lògica filològica, immediatament després del descendiment: però en aquest moment, la composició en Pietat suposaria un altre clímax dramàtic –massa proper a l’anterior- que distrauria el crescendo que ha de conduir a l’apoteosi final.”

Sigui d’una manera o altra, l’elixir serà el missatge que deixarà al món. I com fan tots els “herois”, la mort de Jesucrist és la tornada a casa, el retorn a la llar. El seu viatge: els 33 anys de dolor compartit amb els humans.

La Pietat de Michelangelo: la suspensió temporal.

Balló també fa referència a la importància que pren l’escultura de “La Pietat” de Miquel Àngel. Potser aquesta seria l’expressió artístic-visual més propera i semblant al que trobem avui en el cinema.

Pietat, Michelangelo Buonarroti, S.XV.

La capacitat de commoció d’aquesta ha perdurat fins als nostres dies, trencant les barreres del temps, i provocant com ens suggereix el títol del subapartat una espècie de “suspensió temporal”. Segons l’autor, sobretot per la simplicitat i pel que entenem com 2 dimensions temporals. La primera seria la mare que acull en braços al fill de 33 anys que acaba de morir a la creu, però com a reminiscència i/o segona dimensió, de la mare que sosté al nen petit en braços mentre aquest dorm.

Si afegim que en l’escultura la imatge de la mare sembla d’una edat semblant a la del seu fill, podem dir que Michelangelo ens condueix a una atemporalitat excepcional. Miquel Àngel juga amb el passat i el present, no només en la vida de Crist, sinó en la de tots. Veiem la mort d’un personatge important, però amb una vida que va rellançar-se al futur, i amb l’associació que tots tenim molt present de la mare sostenint-nos en braços. “Quan aquest moment tràgic arriba, tothom sembla obligat a guardar silenci, observar calladament, imaginar i sentir. Fins i tot els enemics”.

La Tragèdia

Aquesta Pietat és un perfecte resum de què entenem per Tragèdia, el drama del nostre personatge principal simbolitza i representa el drama del col·lectiu que l’envolta.

La Tragèdia faria referència al moment de la resurrecció que pot també entendre’s com un clímax final. L’elixir o el tresor vital en aquest cas, serà, el ”missatge” que esdevindrà etern.

“La Pietat té vocació de síntesi, perquè sol resumir en un drama individual, el sentiment d’una tragèdia col·lectiva (…) és per això que en els films sobre la guerra sol acompanyar el moment més dramàtic, allí on es manifesta més cruament la seva injustícia i crueltat. Hi ha una altra línia que també s’ha desenvolupat de la Pietat que és aquella que clama venjança després de la injustícia incita a la revolta.”

The thin red line (Terrence Malick, 1998)
Braveheart (Mel Gibson, 1995)

L’Òpera i la Pietat

Interessant és el paral·lelisme que estableix Balló amb l’òpera. Aquesta és un drama musicat amb cantant, orquestra i els elements escènics teatrals habituals (opera in musica – obra musicada).

Segons Balló els que conformen la pietat són éssers predestinats al dolor i en molts casos, trobem exemples on aquests personatges viuen la seva “pietat” de forma similar a una presentació operística, com a sublimació d’un moment que “ens porta més enllà del temps”. Un moment que compagina a la perfecció música, clímax, dolor i compassió.

The Godfather III (Francis Ford Coppola, 1991)

La Pietat al cinema i la dona protectora

Segons Balló els personatges de les “pietats cinematogràfiques” no tenen un sexe definit, existeix certa ambigüitat; com per exemple també succeeix en la Pietat de Miquel Àngel, on els dos semblen d’una edat semblant. La nostra memòria visual, és el que fa que sapiguem que són mare i fill.

Això ens ha conduït a una variable que s’ha incorporat de ple al cinema, on recurrentment trobem la dona que protegeix l’home d’una edat semblant. En molts casos aquest “heroi” (o també antiheroi) busca en la dona, maternal i divinitzada, el consol que no troba en la vida normal.

I així és com construïm aquesta figura tan vista en el cinema, de la dona protectora. “Pietat per als homes cansats, ferits, deprimits, o simplement desviats del bon ordre… És com si en aquest gest de consolar, prenent el cap de l’home entre els braços, hi hagués una forma de reincorporació, extensible a tots els exemples de la dona abnegada: el perdó i la comprensió dels pecats de l’home perdut i la seva readmissió definitiva en l’ordre domèstic.”

Exemples d’aquest moment de la passió, on el protagonista es troba “enfonsat” o mort, i rep en cònsol d’aquesta dona protectora (mare, amiga, amant…), els trobem en multitud de situacions en el cinema més contemporani. Un exemple molt ben dibuixat de tot el que acabem d’explicar apareix en la pel·lícula True Romance, dirigida per Tony Scott amb guió de Quentin Tarantino.

True Romance (Tony Scott,1993)

Clarence (Christian Slater), un solitari noi amant de les pel·lícules de Kung Fu, coneix a Alabama (Patricia Arquette), una jove prostituta de qui s’enamora. El nostre heroi i aquesta Maria Magdalena moderna, per casualitat, aconsegueixen una maleta plena de cocaïna que intentaran vendre. Junts es veuran implicats en una sèrie de perilloses aventures que els conduiran a una clímax final on es produeix un tiroteig a tres bandes; entre ells, els possibles compradors de la maleta i la policia. Clarence resultarà greument ferit, les imatges de Pietat representades en Alabama cap aquest, són força clares.

True Romance (Tony Scott, 1993)

És obligatori citar també La passió de Crist dirigida per Mel Gibson. Molt polèmica en el seu moment per l’extrema violència mostrada per alguns, fidelitat amb el que ens explica el cristianisme per d’altres, és un exemple molt clar de la Pietat, en aquest cas entesa en el sentit més “literal”, ja que aquesta està basada en els relats del Nou Testament sobre: la detenció, el judici, la tortura, la crucifixió i la resurrecció de Jesucrist. La música de John Debney i la fotografia d’en Caleb Deschanel són extraordinàries.

The Passion of the Christ (Mel Gibson, 2004)

Els exemples en el cinema contemporani en aquest sentit i que reforçarien el text de Balló serien inesgotables, des del final de Gladiator; alguns moments de L’escafandre i la papallona; passant per Rocky o Pena de mort i arribant a obres que són considerades no comercials.

Rocky (John G. Avildsen, 1977)
Pena de mort (Tim Robbins, 1996)

Varien les edats dels protagonistes, les professions d’aquests, les situacions i els conflictes en els quals es troben, fins i tot, en alguns casos s’inverteixen els sexes, com a Million Dollar Baby, però l’essència de la situació sempre és la mateixa. La compassió d’una dona cap a un home que es troba sol, desemparat, agonitzant o mort.

Million Dollar Baby (Clint Eastwood, 2004)

 Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s