El so – Part I – Arch Stanton

1. INTRODUCCIÓ

En els mitjans audiovisuals es conjuguen bàsicament aspectes d’imatge i de so per compondre obres o programes amb objectius comunicatius molt específics. Aquestes s’adreçaran a un públic que disposa d’elements perceptius visuals i auditius per comprendre’ls i interpretar-los. Sembla una obvietat, però és important tenir-ho sempre present, perquè el coneixement dels sistemes perceptius de l’ésser humà encarregats de la percepció, i també dels fenòmens físics i fisiològics que fan possible la percepció i la transmissió d’informació, són un avantatge afegit per als professionals de l’audiovisual.

2. EL SO

El so és la sensació que causa en l’orella humana el moviment vibratori dels cossos, transmès pels mitjans elàstics que el propaguen.

La propagació del so implica un transport d’energia sense realitzar un transport de matèria.

La percepció del so s’estructura entorn de dos grans sistemes: L’orella i l’aparell fonador, que explicarem en l’apartat 4.

La percepció del so que fa el nostre sistema auditiu és un tema complex. La captació i interpretació que els sentits de l’ésser humà fan de la realitat és possible gràcies a l’existència de milions de cèl·lules que arriben al sistema nerviós central; 50.000 cèl·lules estan disponibles per a la informació auditiva.

La quantitat d’estímuls sensorials que rep el cervell és tan gran que no pot processar-los tots. El procés perceptiu es duu a terme gràcies a una selecció.

El comportament auditiu dels éssers humans va variant al llarg del temps, de manera que cada vegada ens adaptem a l’ambient que ens envolta. Les discoteques, el trànsit rodat, les aglomeracions han estat una de les causes de pèrdua d’agudesa auditiva de moltes persones. A part, a mesura que l’edat avança, la sensibilitat auditiva decreix.

Però no oblidem que el so és quelcom molt més gran que tot això, el so és també emoció, records, sentiments, etc. El so és un dels grans protagonistes de les nostres vides.

Sound of Metal (2019) ens explica la història d’en Ruben, un bateria de heavy metal que comença a perdre l’audició de forma molt ràpida. El metge li suggereix que elimini tota exposició a sorolls i en Ruben accepta anar a una casa rural per a sords, mentre espera tenir els diners suficients per aconseguir uns implants. Però res tornarà a ser el mateix i la transformació del músic no afectarà només la seva capacitat auditiva, sinó a la manera de veure el món. Una pel·lícula que gira al voltant del So, en més d’un sentit.

3. PARÀMETRES I MAGNITUDS DEL SO

Són aquelles unitats, nombres o percentatges que fem servir per a mesurar el so.

Freqüència: nombre de cicles o repeticions d’una ona en un segon. Es mesura amb l’hertz (Hz). Una freqüència més alta correspon a un so més agut, mentre que una freqüència més baixa correspon a un so més greu.

Velocitat: una ona sonora es propaga sempre a una velocitat. En condicions estàndards la velocitat del so en l’aire és d’aproximadament 343 metres per segon (m/s).

L’amplitud: mida de les ones sonores, o el que seria el mateix, la magnitud de la vibració. Una amplitud més gran correspon a un so més intens.

Pressió: és la força per unitat de superfície. La unitat és el Pascal o el Nw/m2. La pressió és la unitat física que recullen els micròfons. Es mesura amb un sonòmetre.

Pressió sonora: fluctuacions de la pressió atmosfèrica (de l’aire) generades per una ona sonora. Depenen de l’origen d’on es produeix el so, les característiques de l’entorn, la distància i posició del receptor, i de les condicions ambientals de l’entorn.

Potència: quantitat d’energia acústica generada per una font en una unitat de temps. La unitat és el watt. Depèn exclusivament de la font del so. La potència és la magnitud física que caracteritza als altaveus.

Intensitat: valor mitjà de l’energia que travessa la unitat de l’àrea perpendicular a la direcció de propagació del so en la unitat de temps.

Decibel: quantitat de potència acústica present en un punt, sense considerar altres valors. La unitat de mesura són els dB.

Fon: és la unitat usada per mesurar la sonoritat, es a dir, la intensitat percebuda subjectivament per l’oïda humà.

4. L’AUDICIÓ I L’OÏDA HUMANA

4.1 Estructura de l’orella

L’orella humana pot arribar a percebre variacions de pressió amb freqüències compreses entre 1620 Hz i 20.000 Hz.

L’òrgan auditiu presenta un cert aïllament acústic pel que fa als sons generats des de l’interior del cos humà, incloent-hi la pròpia veu.

S’ha de destacar que l’òrgan auditiu capta l’energia acústica per dues vies:

L’una és la via aèria.
L’altra, tot i que amb menys incidència, és la transmissió de la vibració pels ossos del crani.

També cal destacar el caràcter binaural (dues orelles) de l’audició, que és el que ens permet de conèixer la localització de la font sonora.

L’orella humana no és capaç de detectar el volum de tots els sons amb la mateixa facilitat: és més sensible als canvis de volum en la gamma mitjana i alta de freqüències que en les freqüències greus.

Un altre factor/característica molt important de l’orella relacionat amb l’anterior és l’estereofonia. L’orella pot localitzar la direcció d’una font sonora. Això és possible gràcies a les diferències de percepció de cada orella, perquè el so, en propagar-se, perd intensitat. La forma de l’orella fa possible que captem millor els sons provinents de la part de davant que no pas els de la part posterior.

4.2 L’aparell fonador

L’aparell fonador és l’estructura anatòmica que tenim els éssers humans que permet la producció del so per a la parla (i el cant, crits, etc.).

Aquest sistema està format principalment per les cordes vocals, la laringe, la tràquea, la boca, la gola i el nas.

La nostra veu és una energia que passa per un procés complex: aire generat als pulmons, modulat a les cordes vocals i afectat per cavitats ressonants i per altres òrgans modificadors del so. Els pulmons empenyen l’aire cap a la cavitat bucal i donen com a resultat la veu.

L’aire provinent dels pulmons passa per la laringe i travessa les cordes vocals, on hi ha una membrana amb dues bandes i una obertura al centre. Quan les bandes d’aquesta membrana s’obren, vibra i produeix una modulació en velocitat i pressió de l’aire que dóna la freqüència del so emès. Després de passar per les cordes vocals, l’ona de so passa pel coll, el nas i la boca, que modifiquen i formen el so definitiu.

Interior de la laringe. Font: Wikipedia.

La llengua i els llavis també poden modificar sons en funció de la seva posició.

També hi ha sons que es produeixen sense la intervenció de les cordes vocals (f, s, p, t…). Es generen per la modulació de l’aire a la llengua, les dents i els llavis.

Cada una de les parts constituents de l’orella (externa, mitjana i interna) compleix funcions específiques de recepció, transmissió i interpretació que integren finalment el sistema auditiu humà.