EL MUNTATGE
El muntatge és el procés que té lloc en la postproducció, acostuma a donar-se en un estudi (d’imatge i/o de so) i consisteix a triar, ordenar (narrativament), ajustar i empalmar tots els plans enregistrats, segons el guió tècnic i l’storyboard.
Un tipus de muntatge o altre pot fer variar el ritme del film, fins i tot i en funció l’ordre dels plans podem variar el significat del que volem comunicar. Un exemple d’això n’és el conegut efecte Kuleshov: pràctica/experiment amb el muntatge i realitzada pel cineasta Kuleshov, qui demostra a partir d’una seqüència, com podem percebre de forma diferent l’expressió d’un actor en funció del muntatge o l’ordre que establim amb els plans.
Hem de ser conscients que en el rodatge d’una mateixa escena es fan diverses preses, això converteix el procés del muntatge en una feina molt difícil i determinant. La decisió que prengui el muntador/a a l’hora d’enllaçar un pla amb un altre, o quina transició escollir entre escenes o seqüències, tindrà un paper fonamental en la continuïtat d’un film, i per tant serà determinant perquè l’espectador percebi: més o menys ritme; relacioni millor les trames; o interpreti correctament la direcció de les mirades o els eixos de viatge.
No hem d’oblidar que dins el muntatge hem d’incloure el muntatge sonor. Aquest s’anomena mescla (es fa a la taula de mescles), el qual, acoblat al de les imatges, constituirà el film definitiu; totes les gravacions aïllades que s’han fet durant el procés de sonorització: músiques, sons, diàlegs, etc es converteixen en una sola pista. L’homogeneïtzació sonora d’aquestes pistes en un arxiu màster, s’anomena procés de masterització. Dedicarem una altra entrada a parlar-ne, ja aquest mateix procés presenta algunes variacions en cinema, si ho comparem amb el que es realitza en el món exclusivament musical.
Un dels grans teòrics del muntatge és en Walter Murch (muntador professional), qui va proposar el que es coneix com la regla de sis. Aquesta respon a una jerarquia de raons que justifiquen el “tall” d’una escena a altra o en cada pla:
- Respon a l’emoció de moment. Hem de prioritzar el tall en un moment on es preservi l’emoció (51%).
- Fa avançar l’argument (23%).
- Moment interessant des del punt de vista rítmic (10%).
- Aprofita la direcció de la mirada (7%).
- Respecta la gramàtica de les tres dimensions, com qüestions d’eix (5%).
- Segueix la continuïtat tridimensional de l’espai, on són les persones dins d’una sala i la relació d’unes amb altres (4%).
PROFESSIONALS DEL MUNTATGE
Com ja haurà quedat clar i com en Walter Much ho ha estat moltes vegades, el protagonista d’aquesta fase de postproducció és el Muntador. La seva principal funció és la de combinar, i descartar si es considera adient, els plans enregistrats; així com ordenar-los d’una forma lògica atenent al ritme que indiqui el director/a.
Normalment té un ajudant i d’aquest “pengen” també els tècnics i muntadors de so. La seva funció principal és atorgar la continuïtat i sincronització necessària per a la imatge i so (silencis, paraules, música i efectes).
Amb l’arribada de la digitalització, els encarregats de la postproducció han assumit més responsabilitats, alhora que trobem més professionals que es dediquen a aquesta fase de producció. Avui dia, la creació d’efectes especials digitals són determinants (també per estalviar pressupost; sobretot en attrezzo, escenificació/localitzacions o figurants).
Alguns d’aquests nous professionals que han adquirit més importància en la post producció d’un film i que ajuden al muntador són:
- Dissenyador gràfic o retolista: crea tot el disseny pel que fa als rètols i crèdits, evidentment va coordinat amb el director i el director artístic.
- DIT o tècnic d’imatge digital. En rodatges amb càmeres digitals d’alta gamma és adient disposar d’una persona que domini els settings d’aquests equips, molt complexos.
- Colorista: fa la correcció de color (etalonatge) a la sala de postproducció (a vegades assumeix aquest rol el DIT).
- Tècnics en animacions 3D i efectes especials.
Relacionem més aquests professionals amb el procés que coneixem com a edició de vídeo, que es diferencia del muntatge perquè com hem vist, aquest últim té a veure amb l’ordre de plans que afecta la narració, i per tant condiciona la comprensió de l’argument per part de l’espectador; l’edició fa referència a l’aplicació d’aspectes tècnic-plàstics a partir d’un programari específic. Malgrat això, avui dia els dos processos es fusionen perquè un pot condicionar directament l’altre; més quan hi apliquem efectes que alteren no només el color, sinó la composició de la imatge.
TIPUS DE MUNTATGE
Muntatge lineal: l’acció transcorre sense cap salt en l’espai ni en el temps.
Muntatge invertit: les accions no es relaten seguint un ordre cronològic, són freqüents els salts de temps. S’utilitza per exemple, quan el personatge recorda el passat (flashback), o quan la narració fa un salt cap al futur (flashforward).
Muntatge en paral·lel: muntar de forma successiva, fragments de dues o més escenes que passen en moments o llocs diferents, Relat altern de diverses accions (no tenen per què ser simultànies ni han de confluir).
Muntatge altern: diverses accions de diversos personatges que es produeixen de forma simultània i que acaben confluint en el temps i en l’espai.
Aquesta classificació pot considerar-se un estàndard, però podem trobar altres classificacions. Una de força coneguda és la del director rus Serguei Eisenstein:
2 pensaments sobre “El muntatge”