El raccord d’en Lime o el Tercer Home

“El tercer home no va ser escrit per ser llegit,

sinó per ser vist. Com moltes històries d’amor,

va començar en una taula a l’hora de dinar, i va continuar

-juntament amb molts mals de cap- en diversos indrets:

Viena, Ravello, Londres, Venècia, Santa Mònica

Pròleg d’el Tercer Home. Novel.la en la que s’ha basat el guió i escrita també per Graham Greene.

A continuació i seguint en la línia d’entrades anteriors, on es reflexionava sobre la presentació d’algun personatge, farem el mateix amb Lime d’El tercer home (The Third Man, 1949), dirigida per Carol Reed i escrita per Graham Greene. La reflexió girarà entorn l’escena on apareix el personatge interpretat per Orson Welles per primera vegada en el film.

La gran diferència amb les altres presentacions comentades en el aquest espai, és que en aquest cas per a caracteritzar el personatge no ens recolzem principalment en les eines que poden oferir-nos els diàlegs, o fins i tot, en l’interpretació d’en Welles. Amb l’utilització d’un recurs tècnic com el raccord d’una forma original, l’ús de la llum i algun complement, es presenta el personatge d’una forma més que eficaç.

Viena, posguerra de la 2a Guerra Mundial. Un mediocre escriptor de novel·les anomenat Holly Martins (Joseph Cotten) arriba a la ciutat, ocupada per les potències aliades. Descobreix que el seu amic Harry Lime (Orson Welles), a qui anava a visitar, ha mort en un estrany accident de trànsit. Alguns li comenten que en aquest accident, van veure un tercer home que sortia ilès. S’assabenta que Lime estava immers el mercat negre de penicil·lina. Són els dubtes que s’obren envers el cas i en Holly intentarà esbrinar què hi ha al darrere de la “mort” del seu amic.

Per a molts, és considerada la presentació més espectacular de la història del cinema, fins al punt, que es continua discutint si el mèrit de la pel.lícula és de Reed, Green, o d’un tercer home, Welles… I és en aquí (minut 65), on trobem l’exemple per excel·lència de les possibilitats d’un raccord i com “jugar” amb aquest.

El raccord ens ajuda a atorgar continuïtat al muntatge, però en aquest cas, per necessitats narratives i potenciar el descobriment del personatge es recorre a un retrocés: es trenca intencionadament la continuïtat.

Martins se n’adona que l’estan seguint; uns plans ens mostren un home amagat a les fosques entre dues parets amb un gat blanc als peus. Un altre pla ens mostra una finestra (una finestra que anteriorment s’ha subratllat la seva importància) i com s’encén la llum de la casa que hi ha just a sobre del personatge. És en el següent pla on veiem com s’il.lumina el rostre d’en Lime.

Des d’una perspectiva realista això no seria possible, a no ser que interpretem que el llum s’ha encès, s’ha apagat i s’ha tornat a encendre. Però queda prou clar que és buscat, és un trencament intencionat de la continuïtat per subratllar la presentació d’en Lime i convertir-ho en el moment més estel·lar de la pel.lícula. El pla d’en Lime ve a ser com una repetició de l’acció d’encendre el llum deliberadament intencionada.

De la mateixa manera que ho vam fer en el comentari d’en Vito Corleone, aquí de nou, hem de fer referència a un gat i per tant, a simbolismes i cooperació interpretativa. Un cop més i de la mateixa manera que succeeix amb en Vito, el gat completa la caracterització d’en Lime: a un gat li canvien els ulls segons la incidència de la llum, veu en l’obscuritat, a vegades és perseguit, misteriós… També és pacient, de la mateixa manera que en Lime espera el moment oportú per marxar corrent…

La presentació del personatge d’en Harry Lime (Orson Welles) podria ser un exemple de les 4 condicions per a la correcta construcció d’un personatge que se’ns expliquen a la Poètica d’Aristòtil. Dins la classificació d’en Vanoye (1991), qui proposa 3 models de creació de personatges: el modern, el brechtià i el col.lectiu; identifiquem Lime amb el brechtià: els personatges presenten el que anomena un “distanciament dramàtic”. Això permet a l’espectador mantenir el punt de vista i potenciar una perspectiva crítica.

Les paraules d’en Greene que obrien l’anàlisi, per un costat ens evoquen aquests herois que se senten minúsculs en espais majestuosos que arremeten contra ells. En certa manera, podem relacionar les peripècies de Martins, protagonista del film, amb l’argument etern d’el Castell de Kafka o Macbeth de Shakespeare. D’altres també l’han relacionat amb el mite d’Antígona. Un personatge immers en un embolic del qual serà difícil sortir-ne.

Per un altre costat, el títol, i el contingut ens remet també a Plató i el seu diàleg Parmènides, on aquest revisa algun dels aspectes que ell mateix ha treballat. Un d’aquests temes serà batejat posteriorment per Aristòtil com “l’argument del tercer home”. Plató considera que hi ha una idea que engloba coses semblants, segons això, trobem l’existència d’una entitat o idea que seria Home. Però també creu, que tot i que els elements aïllats poden estar dins un conjunt, sempre tenen una diferència vers l’ideal; per tant, ha d’haver-hi “un tercer home” que faci de pont i uneixi les semblances entre l’home individual i la idea d’home. És a dir, tenim els homes individuals (1r home), que comparteixen trets comuns amb la idea d’home (2n home); llavors ha d’existir el 3r home, aquell que reuneix les característiques dels dos primers. I és en aquí on trobaríem una de les gràcies del personatge d’en Welles i de la resolució, la varietat d’interpretacions: qui és el tercer home? El propi Martins, Lime, o un altre?

Els espais del film també complementen a Lime. Espais plens d’ombres que actuen com esferes psicològiques del relat, i que van de la mà dels temes de fons de la pel·lícula que acompanyen als falsos herois: amistat, lleialtad, amor, hipocresia, traïció o ambició (per citar-ne alguns). Però per sobre els temes, seria aquesta espècie de Mcguffin -el tercer home- l’element més atractiu de la història.

Els falsos herois es diferencien dels herois perquè no anteposen la comunitat a la seva individualitat. Per exemple, Martins, vol a Anna, però ella se n’adona que no és un heroi. Tot plegat molt acord amb una època de postguerra.

Un altre retrat que ens suggereix un joc de dubtes de la condició humana o de les veritats i mentides dels personatges. Uns dubtes que acompanyen la trama, on pren tanta importància aquella que veiem com la que no. En el cas d’el tercer home, fins i tot els espais són dubtosos; on els no mostrats prenen tanta importància com els mostrats.

La pel.lícula, tot i que gran part d’aquesta és de nit, està plena de contrastos pel que fa a la llum, i fins i tot això complementa a Lime. L’aparició d’ombres es succeeix, fins al punt que l’espectador pot tenir la mateixa sensació que Martins o Lime: ser perseguit permanentment.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s