“Quan més aconseguit el dolent,
més aconseguida la pel·lícula”
Alfred Hitchcock
La presentació d’en Vito Corleone, comentada en una altra entrada, les seves dissociacions i la possible cooperació interpretativa espectador-text-actor, recorda molt a la presentació que ara ens ocupa: Hannibal Lecter. El personatge interpretat per Anthony Hopkins al Silenci dels anyells (Jonathan Demme, 1991) no només ha passat a la història del cinema per la magistral interpretació de l’experimentat actor, sinó per un excel·lent treball realitzat prèviament per diferents professionals.
La pel·lícula comença amb Clarice (Jodie Foster) -una agent de l’FBI encara en pràctiques- entrenant. A continuació aquesta manté una entrevista amb el seu superior Jack Crawford (Scott Glenn), qui li encarrega que visiti al conegut caníbal Hannibal Lecter en una presó de màxima seguretat. Ha d’obtenir informació d’utilitat de cara a la captura d’un assassí anomenat Buffalo Bill. Després d’una petita conversa amb el cap de la presó, el Dr. Frederick Chilton (Anthony Heald), i aconseguir que aquest li permeti entrevistar-se a soles amb Lecter, ve l’escena on se’ns presenta al personatge.
Chilton acompanya a Clarice al soterrani, baixen unes escales que recorden al descens als inferns, metàfora reconeixible gràcies a la intensa llum vermella que trobem a l’entrada del passadís, just on comença la filera de cel.les. Chilton s’acomiada.
Mentre Clarice recorre aquest llarg passadís (amb una ambientació un punt gòtica), s’alternen plans d’aquesta amb una expressió de força preocupació amb els dels personatges abominables que hi ha tancats a les cel·les. Així com en el cas de Corleone, és en aquí on podem parlar d’una altra anticipació. Quan arribem a la cel·la de Lecter (que recorda una espècie d’aquari), després del que hem escoltat vers aquest (“mantinguis lluny del vidre” “es va menjar la seva llengua…”) i amb el que acabem de veure, inconscientment per uns instants, esperem trobar poc més que un monstre, però…
Apareix un home amb un posat hieràtic que espera pacientment Clarice; un home pulcre, culte, amant de l’art, que s’expressa bé i que saluda Clarice amb un clar i entenedor: “bon dia”. És en aquí que podem parlar d’un altre recurs narratiu, el contrast: per un costat la jove detectiu en pràctiques, nerviosa, impacient, impressionable; i per l’altre, l’home madur, segur de si mateix, ferm, i en aquest cas, caníbal.
Els dos inicien la conversa i trobem un altre paral·lelisme amb l’escena d’el Padrí: Com Lecter i Corleone dominen la situació des de la fredor i la racionalitat, davant personatges més emocionals i nerviosos, Bonasera i Clarice. Un personatge defineix l’altre des del conflicte. Els dos, Corleone i Lecter, cadascú a la seva manera, mostren i fan veure la seva superioritat a l’interlocutor; perquè ells, Vito i Hannibal, no estan per sobre de cap l’interlocutor, estan per sobre de tot.
Seguint aquesta idea, trobem també un contrast d’intencions. Clarice es preocupa perquè Lecter atengui a un formulari, però aquest no se’l pot seduir amb coses mundanes, per ell l’important són altres qüestions com intentar olorar pels forats de la cel·la el perfum de la jove. Aquesta intenta apropar-se al seu món preguntant-li per la pintura (ja que en Lecter té la cel.la plena de dibuixos, entre d’altres del Duomo de Firenze), però ell de bon inici ja sap que només és una enviada de Crawford, i Lecter està fet d’una sola peça; malgrat acabar acceptant mirar el formulari, no es deixarà seduir pels encants de la detectiu: l’acaba humiliant i atemorint, convidant-la a marxar amb un “vola a l’escola ocellet, vola…”
Però aquí trobem un gir inesperat que en certa manera respon a la necessitat que la història avanci, a escala de guió podria considerar-se un autèntic salt mortal. Com ho fem perquè Lecter ofereixi alguna informació a Clarice i aquesta pugui emprendre la captura de Buffalo Bill després de tot el succeït? La resposta ens la facilita una d’aquestes parts bones del dolent: la incapacitat de suportar la grosseria.
Quan Clarice ja comença a caminar pel passadís en sentit contrari, un dels presos comet una grolleria cap ella, Lecter la crida i molt alterat comenta:“La grosseria em sembla imperdonable” Pot ser en el fons un monstre, però té unes maneres més refinades que la majoria de mortals i sent compassió. Segurament s’autoconsidera (i ho és) el més intel.ligent i temut dels presos, però no pot comprendre com hi ha gent maleducada… Aquí recau l’interès del personatge i una altra dissociació imprescindible per comprendre el personatge: un caníbal educat.
Seguidament, li dóna el nom d’una ex-pacient, qui sembla que podrà facilitar alguna pista a Clarice i l’ajudarà a aparcar l’estudiant en pràctiques i el conillet d’índies d’en Crawford per convertir-se en una detectiu eficaç. Curiosament gràcies a Lecter… I gràcies a aquest, ja tenim història: una detectiu busca un assassí basant-se en les pistes d’una espècie de dràcula modern, també un bon ganxo per començar la pel·lícula.
És interessant l’arc de transformació dels dos i que ja s’anticipa en aquesta escena: Clarice haurà de convertir-se a marxes forçades en una agent amb caràcter i experimentada, i Lecter es mantindrà ferm en la seva postura. Segons la classificació de Sànchez-Escalonilla a Estrategias del Guión cinematogràfico (Pàgines 292-298) Lecter mostrarà un arc de “personatge pla”, és a dir, aquests són fets d’una sola peça, la trama no els afecta en cap sentit; Clarice, estaria dins les “transformacions radicals”, concretament “l’arc radical que afecta l’extraversió”, és a dir, la trama condicionarà un canvi substancial del seu comportament.
Alguns diuen que probablement per crear malvats tan atractius, l’escriptor ha d’aprendre a estimar-los de la mateixa manera que els teòrics “bons”. Pot semblar fàcil però més aviat és tot el contrari… És cabdal interpretar mentre escrius. Però més enllà de tot això, de classificacions i manuals, hi ha intangibles difícils de descriure, com poden ser: la capacitat dels actors, això que en diuen “química” i que també s’ha de donar entre ells; la sensibilitat de l’autor i la visió del director; l’esforç i dedicació de les moltes persones que intervenen en una pel·lícula… Perquè tot plegat esdevingui quelcom especial que funcioni tan i tan bé com en aquesta escena. Moltes variables que intervenen a part de la tècnica i el coneixement de l’autor –director i/o guionista- i que van més enllà d’un text que en algun moment deixa de ser seu, i aquesta és la gràcia que té.
