District 9 (Neill Blomkamp, 2009), a priori, pot semblar simplement un mer entreteniment “d’acció”, però aquesta i altres elements com els efectes, tot i ser molt bons, no són la raó principal per veure-la. La narració del conjunt de la pel·lícula és molt interessant. El plantejament, un grup d’alienígenes que viuen en una ghetto de Johannesburg, i d’altres qüestions, com una música fascinant o la narració (relat circular), fan plantejar-nos si la pel·lícula és només una més dins el “gènere” de ciència-ficció…
La temàtica de fons -malgrat que en alguna entrevista el jove director sud-africà ho nega- és molt interessant. El veritable tema no és la vida extraterrestre, sinó el racisme i el rebuig irracional al “diferent”. No és casualitat que l’espai escollit on es desenvolupi la pel.lícula sigui Johannesburg (Sud-àfrica), i que els alienígenes visquin en una espècie de suburbi, aïllats de la resta de població. Són massa aspectes els que ens remeten a l‘Apartheid, i molts els plans en aquests 3 minuts de presentació d’en Wikus (alhora que inici del film) que evoquen aquesta idea (ho podem comprovar amb les captures de pantalla triades).
Recordem que l’Apartheid va ser una política d’Estat de segregació racial que va dur-se a terme entre 1948 i 1990 a Sud-àfrica. La legislació dividia els habitants en grups racials que es corresponien amb zones residencials segregades, reservant per als blancs els serveis de major qualitat. A District 9, l’espai actua com una esfera psicològica del relat.
La presentació d’en Wikus (Sharlto Copley), protagonista de la pel·lícula, tal com succeïa amb el tema, també podria semblar força més simple que d’altres que s’han exposat en aquest blog, però resulta igualment eficient, interessant i encertada.
En primer lloc cal assenyalar que el nom ja permet al·ludir un conjunt de trets del personatge: Wikus Van de Merwe; només amb aquest ja interpretem que és un sudafricà d’arrels europees (més enllà del que es pugui interpretar i/o relacionar del nom Wikus amb el que li passa posteriorment al nostre heroi). En Wikus és un dels caps que condueixen la MNU, una entitat que gestiona la convivència dels alienígenes amb la resta de la població de Johannesburg.
Només iniciar la pel.lícula, tot just després dels crèdits, quan encara tenim en quadre el fons negre, escoltem uns copets que es donen a un micròfon; seguidament, en Wikus apareix com si l’estiguessin gravant amb una càmera domèstica, presentant-se i explicant a què es dedica. L’inici de la pel.lícula és com un documental, d’aquesta manera s’aconsegueix apropar molt més al públic una història que d’entrada pot semblar massa fantàstica; un exemple -literal- del que s’acostuma a dir: “una bona pel·lícula és aquella que sembla un documental i un bon documental és aquell que sembla una pel.lícula”. En aquest sentit trobem antecedents i referències, algunes de molt properes: Rec de Jaume Balagueró i Paco Plaza o el nostre amic Orson Welles amb la seva narració de la Guerra dels Mons. Aquesta proximitat que es busca a l’inici de District 9, s’intensifica amb els continus hiats entre les continuïtats temporals: el.lipsis que atorguen més versemblança a la falsa gravació de la presentació del nostre protagonista.
En l’auto caracterització d’en Wikus, aquest es mostra com un home no massa acostumat a les càmeres; una mica maldestre, no sap molt bé com posar-se el micròfon; sembla que ens intenti dir que li ve gran el seu càrrec. Tímid, però precisament per això aconsegueix reconeixement (un altre heroi imperfecte o segons Frye, un heroi mimètic baix); sembla bon paio i per tant, inconscientment els alienígenes són els “dolents”, quan potser no és del tot així…. I en aquesta dissociació també recau una de les gràcies de la pel.lícula: són fastigosos de cara als humans, però no per això vol dir que vinguin a molestar. La pel·lícula, ja de bon inici, està “jugant” amb els prejudicis del públic i per tant, de la nostra societat.
Tot plegat agreujat –i una bona preparació- pel contrast que atorga la metamorfosi que patirà Wikus, en més d’un sentit… Un contrast subratllat fantàsticament en l’escena final. D’obligada menció com a referent, seria també la Metamorfosi d’en Kafka. Però el contrast ja es dóna en aquesta escena inicial, convertint-se en un bon ganxo. A aquesta presentació d’aquest bon home una mica maldestre, l’acompanya un canvi de pla a una imatge impressionant de la nau alienígena aturada en el cel de Johannesburg; el que ens explica d’una forma planera en Wikus (com aquell que està perfectament acostumat a la seva feina) i que per la resta de mortals és una bajanada, era “cert”, ho tenim davant.
Un acte de valentia d’en Blomkamp tractar aquesta temàtica en una opera prima; això sí, amb Peter Jackson al darrere com a Productor. També un fantàstic precedent (amb qui comparteix molts aspectes) del que és sens dubte la millor pel·lícula d’alienígenes que s’ha fet en l’última dècada: The Arrival (Denis Villeuneve, 2016).
