Blue Velvet

Blue Velvet: comunicar amb imatges (i música)

ÀREA: IMATGE I SO.

CICLES FORMATIUS DE: CAPTACIÓ I TRACTAMENT D’IMATGE, FOTOGRAFIA, PRODUCCIÓ I REALITZACIÓ AUDIOVISUAL.

BATXILLERAT: CULTURA AUDIOVISUAL i FILOSOFIA.

GRAUS UNIVERSITARIS: COMUNICACIÓ AUDIOVISUAL, CINEMA I MITJANS AUDIOVISUALS, HISTÒRIA DE L’ART, BELLES ARTS I PERIODISME.

CONCEPTES TREBALLATS PRÈVIAMENT: RECURSOS NARRATIUS, components expressius i comunicatius de la imatge, lectura denotativa i connotativa de les imatges, definició d’icona, símbol i signe, capacitats narratives, TEMA, FIGURES, IMATGE I SIGNIFICAT, COMPOSICIÓ DE LA IMATGE, COLORISME, LLUM, BANDA SONORA, ENTRE ALTRES. POT proposar-SE simplement COM UNA ACTIVITAT INTRODUCTÒRIA A l’INICI DE CURS.

PRESENTACIÓ

Narrar amb imatges és l’objectiu principal d’un guionista. Estem massa acostumats a narrar amb paraules i en el món de l’audiovisual aquestes tot sovint es troben al servei de la imatge, o com a mínim la complementen; és a dir, el guionista ha de transmetre amb paraules un seguit: d’imatges en moviment (i fixes), sons, accions, etc. Sí, paraules dels personatges també, però com a bon guionista haurà de ser capaç d’evocar les textures, els colors, els matins i les nits, els sorolls, les músiques, i molt important: els sentiments i les emocions.

Un bon exemple de tot això -que en el seu moment molts vam treballar també com a estudiants- és Blue Velvet d’en David Lynch (1986). L’inici del film està ple de recursos que s’utilitzen molt en cinema, com per exemple, les metàfores visuals.

Blue Velvet –com succeeix tot sovint amb pel·lícules que avui dia es consideren de culte- en el seu moment no va agradar a la crítica. Prèviament, el guió va ser rebutjat per molts productors. Avui dia és estudiada arreu i considerada una de les obres més influents d’en Lynch i del cinema contemporani.

Què ens vol comunicar en David Lynch en aquests 2 minuts inicials de pel·lícula?

METODOLOGIA:

La pràctica es realitzarà de forma individual.

No cal tenir imprès l’enunciat.

La resposta es lliurarà per aquest espai.

Rebreu les correccions i comentaris del professor a les aportacions que feu per aquí mateix.

En aquest espai de l’Arch Stanton hi ha algun article redactat per un servidor que us pot servir de referència; malgrat que van més enfocats a l’anàlisi de personatges, la majoria que trobareu a l’apartat Dramatis personae, coincideixen també amb l’inici de pel·lícules i és quelcom semblant al que se us demana fer.

DESENVOLUPAMENT:

David Lynch no és només el director de la pel·lícula, sinó també el guionista; per tant ens trobem davant del que es considera cinema d’autor.

  • Intenteu explicar amb les vostres paraules què intenta comunicar en aquests 2:15 minuts inicials, quins recursos utilitza, com juga amb la música, quines són les parts de la seqüència, etc.
  • Heu de deixar d‘1 a 3 comentaris, d’un mínim de 6 línies i un màxim de 20. 
  • Els comentaris s’hauran de deixar entre el 18 i el 27 de setembre de 2019.

Podeu fer referència a comentaris dels companys/es, destacant alguna aportació, o debatent el que convingui, sempre que es faci des del respecte i d’una manera constructiva.

Important: qualsevol missatge amb faltes ortogràfiques no serà publicat per l’administrador. Tampoc aquells que siguin una còpia d’altres, no tinguin uns mínims quant a fons i forma; o bé continguin alguna falta de respecte a companys o col·lectius de qualsevol classe.

CRITERIS D’AVALUACIÓ:

  • 1-4: L’alumne no ha deixat cap comentari o bé aquest contenia moltes faltes ortogràfiques. L’alumne ha copiat.L’alumne s’ha dirigit de forma despectiva a algú o ha faltat al respecte a algun col·lectiu. L’alumne no ha vist la seqüència.
  • 5: L’alumne ha deixat un comentari d’unes 10 línies correcte i sense faltes ortogràfiques.
  • 6-7: L’alumne ha deixat un parell de comentaris amb aportacions pròpies i correctes.
  • 8-9: L’alumne ha deixat una parell de bons comentaris i ha interactuat amb la resta d’aportacions. Hi ha un esforç per comprendre la seqüència.
  • 10: L’alumne ha fet 3 comentaris excel·lents, de més de 15 línies cadascun, ha interactuat de forma positiva amb els companys i ha entès perfectament el missatge que ens transmet l’inici del film.

La nota de la Pràctica representarà un 10% de la nota final del trimestre.

17 pensaments sobre “Blue Velvet

  1. Benvolgudes i benvolguts,

    Què ens vol comunicar en David Lynch en aquests 2 minuts inicials de pel·lícula? Intenteu explicar amb les vostres paraules què vol comunicar en aquests 2:15 minuts inicials, quins recursos utilitza, com juga amb la música, quines són les parts de la seqüència, etc.

    Podeu començar a deixar els vostres comentaris.

    Recordeu:

    Narrar amb imatges és l’objectiu principal d’un guionista, i aquestes imatges que ara podem veure, prèviament s’escriuen. L’inici del film està ple de recursos que s’utilitzen molt en cinema, com per exemple, les metàfores visuals. La pràctica us ha de servir per ser conscients de la dificultat que comporta transmetre amb certa elegància un seguit d’idees que el públic ha de percebre.

    Rebreu correccions i comentaris per part meva quan acabeu de fer les aportacions.

    En aquest espai de l’Arch Stanton hi ha algun article redactat per un servidor que us pot servir de referència. Malgrat que van més enfocats a l’anàlisi de personatges, la majoria que trobareu a l’apartat “Dramatis personae” us poden servir, són quelcom semblant al que se us demana fer en aquesta pràctica.

    Heu de deixar d‘1 a 3 comentaris, d’un mínim de 6 línies i un màxim de 20.

    Els comentaris s’hauran de deixar entre el 18 i el 27 de setembre (a les 23:59 h.).

    Podeu fer referència a comentaris dels companys/es, destacant alguna aportació, o debatent el que convingui, sempre que es faci des del respecte i d’una manera constructiva.

    Important: qualsevol missatge amb faltes ortogràfiques no serà publicat per l’administrador. Tampoc aquells que siguin una còpia d’altres, no tinguin uns mínims quant a fons i forma; o bé continguin alguna falta de respecte a companys o col·lectius de qualsevol classe.

    Salut i bona feina.

    M'agrada

  2. En el meu parer en David Lynch ens fa creure en la contradicció, és a dir, dos punts de vista totalment diferents.

    Al primer fotograma, part de la dualitat de colors ,el de la terra i el blau del cel, que podria ser la vida terrenal i la vida celestial. A més ens mostra dos angles des d’una mateixa visió, és a dir, enfoca la càmera cap a dalt.

    Després mostra un camió de bombers que passa mentre la banda sonora toca. Una banda sonora alegre i que transmet tranquil·litat, però i si ens parem a pensar que potser si passa el camió, és per a anar a alguna emergència? La cosa canvia.

    Seguidament ens trobem el fotograma de la dona ajudant a travessar el carrer. Tot sembla pacífic, sense cap perill on els menors van a l’escola. La seguretat contra el perill.

    Es veu una escena quotidiana de l’estil de vida americà dels 60 aproximadament on un home rega la gespa mentre la dona veu un film policíac amb tota tranquil·litat. De sobte l’home s’electrocuta accidentalment i aquí veiem una altra dualitat sobre la vida i la mort.

    Finalment, veiem una gespa verda i mullada, simplement bonica. Però seguidament veiem com el punt de vista i l’angle d’enfocament de la càmera s’endinsa en aquesta gespa i tot es torna negre, amb insectes i tot fos, on la música canvia radicalment.

    Crec que Lynch el que intenta és crear la dualitat entre dues realitats dels anys 60 que mostra la hipocresia d’una vida idíl·lica però que no té res a veure. Podríem dir entre allò que és positiu i negatiu gràcies a la banda sonora i fent uns plans on tot sembla meravellós amb una tonalitat de colors tranquil·litzants mentre que ens envia missatges subliminals.

    M'agrada

  3. El propòsit d’aquest comentari sobre els primers 2 minuts inicials de pel·lícula és exposar bàsicament com David Lynch presenta la seva pel·lícula en termes purament cinematogràfics en els primers 2 minuts.
    Durant aquesta seqüència utilitza un patró per mostrar a l’audiència imatges agradables i, després, imatges pertorbadores per contrastar-les.

    El marc es dissol en un cel blau i la càmera s’inclina cap avall per revelar el primer tret de les roses sobre la tanca. Amb aquesta primera visualització podem establir l’escenari com a típica ciutat suburbana. Convé ressaltar l’aspecte visual que ens mostra les roses vermelles brillants, la tanca blanca i el cel blau, ja que pot fer referència als colors de la bandera americana. Tant els aspectes visuals com audibles d’aquest tret donen una agradable sensació de seguretat i serenitat.

    D’altra banda hem de tenir en compte un fet molt important i que pot ser passa per desapercebut; el color vermell, un color que apareix com podem veure a l’inici, a l’escena del camió de bombers, i al signe d’aturada quan els nens van caminant cap a l’escola. El vermell sol utilitzar-se per representar perill, de manera que es pot interpretar com una advertència per al futur.

    Un altre punt a tractar és el tràgic muntatge, on ens mostra a un home que rega la gespa i a la seva dona que està asseguda plàcidament mirant la televisió. Respecte a la pel·lícula que està veient la dona, ens està donant a entendre que alguna cosa dolenta està a punt de passar, ja que hi apareix la imatge d’una pistola. Tot seguit veiem que la mànega de l’home que rega comença a ruixar-se de manera errònia. L’home tira de la mànega i la pressió de l’aigua s’incrementa ràpidament generant cada cop més tensió fins que l’home s’electrocuta. A terra amb la mànega a la mà, un gos mossega juganerament el corrent i un nen petit apareix caminant. D’aquesta manera simbolitza com la ignorància és felicitat. El gos i el nadó no tenen ni idea de què li ha passat a l’home.

    Per acabar es fa un primer pla de l’herba, que comença a ampliar-se més i més a prop. El soroll que comença a créixer es fa més fort a mesura que l’herba s’acosta. La càmera es mou a través de l’herba i es destaca el pertorbador so. La il·luminació es fa més fosca i es deixen veure els escarabats. El contrast entre estils d’il·luminació entre el suau barri assolellat i la fosca escena d’insectes estableix la coexistència de dos mons separats, un d’innocència i felicitat, l’altre de brutícia i violència, ni conscient de l’altre.

    Per concloure es pot dir que el seu missatge bàsic: fins i tot en les coses que semblen perfectes, hi ha lletjor i decadència sota la superfície.

    M'agrada

  4. David Lynch ens fa veure diferents punts de vista, i ho expressa amb tres cançons diferents les quals donen un sentit a cada escena del que esta passant en cada moment:

    Un dels punts és com que tot és perfecta, que tot és bo i segur, ja que la banda sonora del primer minut és alegre i et transmet tranquil·litat i pau. I l’altre punt és quan canvia la melodia i s’introdueixen sorolls estranys.

    Al primer fotograma, les flors et transmeten molta tranquil·litat per la tonalitat dels colors, ja que són colors vius i fan bona combinació.

    Després, passa un camió de bombers pel carrer, on es pot veure un home sobre el cotxe que està saludant tranquil·lament i no se li veu preocupat, però d’altra banda el primer que penses quan veus un cotxe de bombers és que alguna cosa greu a passat.
    Llavors et transmet per una part tranquil·litat i per l’altra inquietud.

    Seguidament ens trobem un altre carrer on hi ha una dona amb el senyal de stop, vigilant i ajudant a que els nens puguin travessar el carrer amb seguretat i no amb por.

    La següent escena es pot observar un home regant les seves plantes i una dona al sofà mirant la televisió, aquí tot sembla molt agradable i tranquil fins que accidentalment l’home s’electrocuta, on en aquell moment el que et transmet és que estàs entre la vida i la mort.

    I per finalitzar, la càmera grava la gespa mullada, tot molt normal fins que veus que cada vegada s’apropa més la càmera i s’endinsa a la gespa, on arriba un moment que tot és negra, veus insectes i comença sonar una melodia i uns sorolls fastigosos. Seguidament hi ha un altre canvi d’escena molt radical i torna la melodia alegre, amb un cartell de benvingut a ”Lumberton”.

    M'agrada

  5. En els 2,15 min. de David Lynch podem veure com tot comença amb una música així relaxant amb ocells de fons cantant, la càmera enfocant el cel va baixant i mostra unes roses i una tanca blanca, que tal com a comentat la meva companya Ainhoa potser és per als colors de la bandera americana.

    Tot seguit veiem un camió de bombers que donà senyal de tranquil·litat, ja que l’home va feliç saludant a la càmera amb el seu gos, dóna la sensació d’un lloc molt tranquil amb música alegre i bonica.

    La pel·lícula continua i veiem com creuen nens per un pas per a vianants amb total seguretat, ja que hi ha una dona tallant el pas als cotxes fins aquí tot es veu molt bé, podem apreciar la ciutat tranquil·la la qual no passa res, ja que la música també acompanya molt a pensar que tot va perfecte.

    De sobte podem apreciar com un avi cuida del seu apreciat jardí i està regant la gespa mentre la seva dona està veient la televisió, aquí la música tan bonica continua, comencem a veure que l’aigua no circula bé perquè la mengera s’ha fet un nus i que sembla que la canonada per la qual surt esclatarà. La font esclata finalment i simula que li donà al clatell i cau a terre, tal com cau podem veure un nen molt petit, suposo que pot ser el seu nét, apreciant la mort de l’avi mentre el gos juga amb l’aigua a sobre d’ell, una imatge una mica desagradable i és aquí quan canvia tot i juga una mica amb nosaltres quan pensàvem que tot era molt bonic. La càmera s’endinsa cap a dins de la terra, la música canvia i és desagradable i es veuen insectes sota terra els quals facen una mica de fàstic.

    Després la càmera torna a sortir a la superfície i tot torna a ser bonic.

    M'agrada

  6. En aquestes escenes és molt perceptible el contrast i el cicle de la vida. Just després del teló apareixen unes roses que contrasten molt amb el color del cel, són dos colors contraris que, com ha dit l’Ainoa Navarro, poden fer referència a la vida i la mort.

    Més tard apareixen unes flors grogues que a primera vista estan bé, però que si ens fixem una mica podem observar que hi han algunes de mortes, a més, el color groc pot tenir significats molt contraris, ja que simbolitza la felicitat però també algunes malalties, llavors, podem dir que David Lynch, el director de la pel·lícula, el que pretén fer és donar un efecte de contrarietat.

    Parlant del cicle de la vida, destaca molt l’escena en la que apareixen un nens anant a l’escola, ja que si ens fixem, la dona que els guia és una dona vella, i això crea contrast. També parlant de contrast, podem esmentar a la dona que sembla molt tranquila mirant una escena de violència.

    I per últim surt un home regant la gespa i que de cop i volta, es comença a morir, si ho pensem, està morint donant vida (a la gespa) i també podem observar que en el minut 1:27, l’aigua surt d’una manera alegre en un moment tràgic, a més de que l’aigua és un element essencial per a la vida i està sortint en un moment de mort.

    Per finalitzar, vull parlar de la cançó que s’escolta. Aquesta cançó parla de l’amor i la mort, el que també em recorda a l’escena de es roses, ja que les roses simbolitzen amor i el cel pot fer referència a la mort.

    M'agrada

  7. En aquests 2 minuts inicials de “Blue Velvet”, per descomptat el primer que veiem són els crèdits d’obertura.
    Ens introdueix dins d’aquest món amb una elegant tipografia cursiva que s’esvaeix sobre un teixit de vellut blau que es balanceja suaument. Per a la vista és un sentiment agradable i relaxant. Es coneix que el blau és el color més relaxant tant per als ulls com per a la ment. N’és un bon exemple d’això quan hem tingut un dia bastant agitat o simplement ens sentim pressionats i necessitem estar tranquils, i el fet de quedar-nos mirant al cel detingudament ens transmet una profunda serenitat.

    La refinada lletra cursiva complementa aquesta idea d’assossec. Així mateix, la tela movent-se lentament també n’és complementària, i a més reforça aquesta imatge tan agradable gràcies a la sorprenent qualitat que es pot apreciar de la textura del vellut.

    D’altra banda la música ens fa una lleugera contrarietat, ja que resulta molt dolça i afable per a l’oïda però al mateix temps dona una sensació de misteri. Qui sap si més endavant darrere d’aquest vellut poden aparèixer milers de tragèdies, o pot ser tot el contrari.

    Amb tot això podem adonar-nos que David Lynch utilitza la pantalla com si fos un llenç on poder trobar quadres en moviment. Mitjançant tècniques visuals pot estar amagant metàfores o imatges simbòliques, fins i tot amb la música, que sovint ens pot aportar informació sobre la trama. Els contrastes que s’empren i els missatges emmascarats ens fan experimentar aquest sentiment de confusió i misteri.

    M'agrada

  8. La banda sonora d’una pel·lícula és un dels punts imprescindibles. Una de les raons per les quals jo crec que és important és que ens imposa uns sentiments i intenta transmetre un missatge independent i paral·lel a la història que mostren les imatges, en aquest cas la cançó és positiva i alegre en canvi, les imatges ens mostren escenes contradictòries en aquest cas com la vida i la mort.
    Per tant David Lynch el que pretén amb la banda sonora escollida és crear-nos un sentiment de tranquil·litat com bé ha comentat la meva companya Ainoa Rodriguez, i perquè no, una mica d’enveja, ja que juntament amb les imatges, en trobem davant d’una vida idíl·lica i relaxada.

    La cançó escollida per la introducció s’anomena “Blue velvet” del cantant nord-americà Bobby Vinton i va ser escrita l’any 1963. Comparteix títol amb la pel·lícula i d’altra banda també l’any que vol transmetre, ja que, va ser publicada als anys 60.

    La cançó no dura tota la introducció, sinó que al fotograma on la càmera s’endinsa a la gespa aquesta música cessa i ens posen un soroll desagradable on Lynch ens intenta crear un sentiment de fàstic i també de desconcert, ja que es passa d’un extrem a un altre. Ens trobem amb la vida desitjable i amb la cançó perfecta i relaxant i passem a l’extrem de fàstic amb un soroll d’insectes.

    En definitiva, el “soundtrack” és un element imprescindible de les pel·lícules i sèries, ja que transmeten sentiments sense necessitat d’estar observant el film. Perquè el refrany diu: “Una imatge val més que 1000 paraules”, però i la música?

    M'agrada

    1. Estic d’acord, amb el que comenta la meva companya Ainoa Navarro.

      Les bandes sonores i els sorolls, són molt importants per a cada escena.

      Ja que depèn de la melodia, que aquella escena et pugui transmitir una cosa o altra, si per exemple, en un moment posant una melodia trista, el que sabem és que alguna cosa dolent esta passat, en canvi si escoltem una cançó alegre ja ens transmet més tranquil·litat.

      Això es pot veure molt bé en aquests dos minuts, on hi ha diferents melodies.

      La cançó de Blue Velvet, parla d’amor, felicitat i records, d’una història que va viure Bobby Vinton. Com és una cançó tranquil·la, et pot transmetre tot això del que parla la lletra.

      No tota la introducció és amb aquesta cançó, perquè en el fotograma el qual la càmera s’endinsa per la gespa, en aquella escena la cançó cada vegada comença a escoltar-se més fluix, i s’introdueix us soroll d’insectes desagradable i et crea com un moment incòmode i fastigós.

      En resum, no tot en les pel·lícules és la imatge, perquè si et pares a pensar si tu veus una pel·lícula la qual no té melodia ni soroll jo crec que no et transmet el mateix, crec que seria més avorrit i no tindria tanta emoció.

      Per tant, la imatge i la música junt és el que fa que tot tingui sentit i que tot sigui amb mes emoció, amb més sentiment.

      M'agrada

  9. Després de veure aquesta introducció del film de “Blue Velvet”, m’atreviria a dir que en David Lynch no només vol entretenir-nos amb una història, sinó que pretén crear un fil conductor paral·lel al mateix film i perquè no, una mica complicat de veure.

    Principalment ens trobem davant del cel blau que ens mostra una vida celestial. Sempre des de la cultura cristiana ens han inculcat que a l’hora de la nostra mort hi ha un judici final que decideix si anirem al cel o a l’infern tot depenent dels nostres actes fets en vida. Si hem sigut persones honorables i amb bons comportaments anirem al cel, un paradís on tot és perfecte. Això es veu reflectit al primer fotograma on ens enfoquen un cel assolellat i sense núvols.

    Per continuar aquest fil conductor, ens mostra la vida quotidiana de persones humanes, tot i això ens mostra la dualitat amb accidents i contradiccions, doncs hi ha una escena clara sobre la defunció i per tant Lynch ens intenta representar amb aquestes escenes el cicle de la vida, com bé ha dit la meva companya Judith Serrano, i que tot comença i té un final.

    Al final de les primeres escenes d’aquest film, ens mostra una imatge sota terra amb escarabats que s’estan alimentant. I si el que pretén Lynch és crear una història paral·lela connectant la vida i la mort?

    En la meva opinió, crec que ens intenta dir que la mort no es pot evitar i tots acabarem sota terra (Si més no, és una forma d’acomiadar-nos de la vida), però que no tot és trist i que també existeix la possibilitat d’anar al cel.

    En conclusió, David Lynch amb les seves imatges no només ens entreté sinó que ens aboca reflexions a partir de la seva escenografia i de la banda sonora i d’aquesta manera crea un fil conductor.

    M'agrada

  10. Una cosa que em crida molt l’atenció sobre aquests dos minuts és la ironia i el to humorístic que es pot percebre.

    El camió de bombers que passa, passa de manera molt lenta, i és molt irònic perquè els camions de bombers solen passar a molta velocitat. A més, podem observar que les cases que apareixen de fons en aquesta escena són les mateixes cases on l’home de la mànega està patint (aquestes cases es poden veure al minut 0:44), i el senyor que hi va muntat, somriu i saluda d’una manera molt alegre i tranquila. Això em fa pensar que David Lynch volia transmetre ironia i humor.

    En alguns casos, aquest humor ve transmet a partir de la innocència, com a l’escena de la mànega, on apareixen un gos i un nen petit, ambdós innocents. Aquesta innocència fa que no siguin conscients del que està passant i per tant, convirteixen aquesta situació tràgica en una escena irònica i humorística.

    M'agrada

  11. En el vídeo que podem veure d’en David Lynch podem apreciar que des del minut 0 fins a l’1,15 tot és felicitat, bon estar, és a dir, tot bo.

    Fa primers plans de roses, de gent feliç treballant, de nens, que això dona ternura. Sap jugar amb els color i la llum, posa molta llum i colors que associem a situacions bones, però, de sobte tot fa un gir dramàtic, la música es torna horrorosa i la llum es comença a anar perquè estigui tot més fosc i doni sensació de por.

    Estic totalment d’acord amb la meva companya Ainoa quan diu que la banda sonora en una pel·lícula és una de les parts més importants, ja que són els que ens transmeten com va la cosa, com per exemple aquí que ens donen sensació de tranquil·litat fins que fa el gir dramàtic que podem apreciar a l’escena de l’avi al jardí.

    Quan acaba aquest minut quinze fa el gir, ja que pensàvem que tot anava molt bé i de sobte passa una tragèdia i tot canvia. Es torna tot fosc, amb sensació de por, i la música acompanya molt a les imatges. Ens mostra una imatge una mica fastigosa en la qual surten insectes sota terra, i ens posa la imatge aquesta després de veure morir l’avi. Després d’endinsar-se sota terra i amb foscor la càmera torna a sortir a l’exterior i veiem una altra vegada “la llum”.

    M'agrada

  12. És interessant com després de veure aquests minuts inicials de “Blue Velvet”, David Lynch ens ha fet endinsar a un món on hi han brillants colors que impacten a la vista. Colors que atrauen i que intenten encobrir els elements grisencs de l’entorn que ens envolta, creant així un món regit per oposats, on la superfície i la profunditat, el bé i el mal conviuen alhora. Aquest contrast entre llum i foscor, superfície i profunditat, defineixen literalment la pel·lícula.

    El color assumeix una qualitat textual i és capaç d’evocar un estat emocional o psicològic. David Lynch enganya la nostra mirada omplint-la de vivacitat per, al final, sense cap mena d’objeccions, arrossegar-nos lentament a la foscor oculta d’aquests colors. A poc a poc es perden de vista el blau del cel, el vermell de les flors… per mostrar-nos sense pietat la realitat concloent de tot aquest escenari. Sense poder treure la vista de la pantalla, ens posa davant els ulls la crua realitat, i com bé ha dit la meva companya Ainoa Navarro, la mort. A mesura que la càmera s’aproxima més i ens mostra tots aquells insectes, un so en expansió cada cop més fort dona a entendre un moviment a un nou espai.

    Podem adonar-nos que estem submergits a un laberint on es fonen la normalitat i l’anormalitat. D’aquesta manera s’aconsegueix donar forma al nostre subconscient, on Lynch ens exposa el misteri i la bellesa de la ment a través del cinema.

    En definitiva, una pel·lícula en la qual cada pla, cada gest, cada objecte, té un significat.

    M'agrada

  13. Després de veure aquesta introducció del film de “Blue Velvet” i reflexionar sobre les primeres escenes que apareixen en el vídeo, m’atreviria a dir que en David Lynch hi ha una mescla de colors que depenent de quin punt de vista transmet una cosa o un altre.

    En la primer escena, podem pensar que el que vol transmetre amb banda sonora tranquil·la, sons d’ocells cantant i un cel totalment enlairat sense gairebé núvols es calma, confiança, fiabilitat, ordre però depenent del punt de vista, pot canviar el que vol transmetre, jo també estic d’acord amb el que diu l’Ainoa Navarro que pot transmetre la vida, el Paradís, coses divines.

    A continuació, quan la càmera comença a baixar es veu unes flors vermelles que poden tenir relació de tranquil·litat d’un amor romàntic, passió, sexualitat, etc. i si penses en un d’altre punt de vista transmet, el color vermell és sang, mort, agressivitat, etc. En relació entre aquest dos colors pot voler transmetre la vida i la mort com diu la meva companya Ainoa Navarro i també vida terrenal i celestial.

    En conclusió pensant en els dos tipus de punt de vista en un podem pensar el que vol transmetre David en un podria ser que en el paradís és un lloc de calma, tranquil·litat i aquí en la planeta Terra s’agrupa en coses males guerres, agressivitat. En l’altre punt pot transmetre que l’aquest lloc feia un bon dia, que és un lloc tranquil, amb plantes i sons d’animals.

    M'agrada

  14. Després d’escoltar i veure la seqüència de fotogrames del principi de Blue Velvet he tingut aquests resultats en els quals m’he basat en la banda sonora i com afecta l’intro o fins i tot a la pel·lícula en general.

    El primer que sona és una guitarra elèctrica en net (sense cap pedal) a la que després és acompanyada per una veu i els cors.
    La cançó que sona està dins de la tonalitat de Si bemoll major. L’escala major se sol utilitzar per crear cançons alegres, tot i que no en tots els casos, ja que aquesta mateixa cançó utilitza acords en menor per crear por, misteri, etc.

    Podem escoltar un arranjament quan comença el riff que es repeteix durant tot el primer vers que aporta molt encara que no sembli res, que és fer una mena d’escala cromàtica (l’escala cromàtica conté els 12 semitons dins d’una octava) per aportar desconfiança al so, ja que fa re, re bemoll i do (una escala descendent).

    M'agrada

  15. També s’escolta una melodia en l’escala pentatònica de blues en Fa fent arranjaments just quan sona l’acord final de fa, remarcant com afectarà aquest acord.
    Els acords que utilitza són: si bemoll, re menor, re bemoll menor, Do menor i fa.

    Aquesta cançó no és la típica que pots sentir a qualsevol pel·lícula actual, ja que no es posa una banda sonora d’estil blues dels 60, sinó orquestres.
    Quan acaba la cançó, fa un fade out, just quan l’home es queda a terra i canvia de pla i passa a sonar un baix donant un re, com si estigués oblidant tot el que havia passat abans per continuar amb la pel·lícula.

    M'agrada

  16. Una curiositat d’aquesta banda sonora és que els acords coincideixen amb l’esquema de la pel·lícula, ja que el primer acord és en major (alegre), els tres següents són en menor (foscs/trist) i l’acord del final és major (la pel·lícula comença alegre, com si tot fos perfecte, es complica tot i quan acaba torna a la felicitat que hi havia en un principi).
    La música ens avisa de com serà l’escena del principi, ja que des d’un principi tot és perfecte, després es veu com es descontrola l’aigua de l’aixeta i en l’últim pla canvia la música i la foscor que hi havia abans, mostrant un dibuix alegre amb música alegre, presentant-nos l’escenari on passarà la pel·lícula.
    Igual que també ens diu que el principi és alegre, també del terror psicològic que hi ha a la part mitjana de la pel·lícula, i per acabar donant un missatge que tindrà un final feliç.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s