10 dies, 10 films

Facebook sempre m’ha semblat un espai que dóna més joc a la reflexió que altres xarxes socials. Amb independència de l’ús que en vulgui fer cadascú, els posts de Facebook no tenen límit de caracters, deixen més marge a la lectura pausada, en profunditat i a la creació de continguts més treballats. Per contra, d’altres que precisament s’anomenen xarxes de contingut, són simplement “immediatesa”.

Facebook té una major privacitat, això per un costat fa que la informació que es comparteix sigui més personal, però també és una bona font per comprendre millor algunes qüestions d’aquest món, ja que els usuaris es desinhibeixen més que a Twitter, per exemple, on la informació compartida es fa pública d’una manera més directa.

Tanmateix, ni una ni l’altra aconsegueixen que hom comprengui els pensaments i l'”estat” de l’altre. Quan llegim una publicació, aquesta en gran manera es deu a: les publicacions que veu l’usuari; els pensaments i reaccions que susciten els comentaris dels seus “amics” i “seguidors”; el seu estat anímic; el que acaba de veure pel carrer o la mala experiència que ha tingut a la feina. Moltes vegades no som conscients que el nostre món en una xarxa és totalment diferent del “món” de l’altre, ja que els inputs que rep cadascú en aquesta són força diferents. Tenim seguidors variats, gustos i idees a vegades antagòniques, pàgines que seguim diferents.

Sempre m’ha semblat curiós qui es dedica a fer una lectura interpretativa de què publica el “veí” i voler comprendre per quina raó ho fa, és com voler esbrinar per quin motiu algú un dia menja pasta i l’altre peix, sense conèixer ni trobar-nos a la casa d’aquest, a vegades fins i tot, sense tenir contacte amb la persona en qüestió ni saber res de la seva vida. Ens manca massa informació al respecte perquè les conclusions puguin ser exactes.

Potser per tot això poques són les vegades que accepto participar en algun “joc” en xarxes socials, però en aquest cas la ja famosa proposta rebuda a Facebook, s’ho valia: 10 pel·lícules en 10 dies.

La tria no respon a les meves 10 pel·lícules preferides, simplement són 10 films que m’han acompanyat, que disposen de moltes qualitats i que ens poden ajudar a pensar més en aquest món tan complex. O dit d’una altra manera, són les 10 pelis que em va donar la gana comentar en aquests 10 dies, i que potser serien diferents de les 10 que descriuria en un altre moment. Aprofito la feina feta per deixar-ho per aquí.

1. THE THIRD MAN (Carol Reed, 1949)

Més enllà de posar sovint d’exemple la famosíssima presentació d’en Lime als meus alumnes de Cultura Audiovisual, per així comprendre com treballar el raccord; m’encanta, ja que és un bon exemple de:

• Joc de màscares/aparences entre: “herois” minúsculs en espais hostils i majestuosos I/O “falsos herois” que mai anteposen la comunitat als seus interessos.
• Qui pot tenir més mèrit en la realització d’una pel·lícula: Reed, Greene o Wells? Director, guionista o actor? Difícil elecció en aquest cas. I a la pel·lícula, qui és el 3r home? Lime, Martins o el “3r home” de Plató/Aristòtil?
• El cinema s’escriu per ser vist i no per ser llegit; tanmateix, quan s’escriu, es pensa també molt en allò que no es veurà.
• Els “arguments eterns” sempre hi són de rerefons: Antígona, Macbeth i/o El castell de Kafka.

2. L’ESCAFANDRE I LA PAPALLONA (Julian Schnabel, 2007)

Basada en el llibre autobiogràfic amb el mateix títol de Jean-Dominique Bauby, redactor en cap de la revista Elle i qui pateix una embòlia cerebral al desembre de 1995.

El seu cos paralitzat, pateix el que anomenen “síndrome de captivitat”, a excepció de l’ull esquerre. El cervell és conscient però el cos no reacciona; tampoc pot parlar però sí, escoltar. Amb el parpelleig de l’ull, complicitat i esforços de les infermeres, crearà una espècie de codi per comunicar-se, tot relacionant cada lletra amb parpellejos i així construir paraules. D’aquesta manera, amb molta paciència per part dels seus, i el temps necessari per economitzar i pensar bé cada lletra, va escriure el llibre.

Gran exemple de constància, paciència i superació (virtuts totes elles que avui dia són difícils de trobar). Però per sobre de tot, el més interessant és la metàfora d’un home que per primera vegada se sent lliure i redimit de la seva captivitat; només amb un ull comunicarà més coses que mai; tan sols amb aquest i un pensament lúcid, aconseguirà “veure-hi” més clar. El món del pensament i les paraules és el que acabarà atorgant a aquest la llibertat (la papallona, símbol de vida i comunicació), tot i estar subjecte per un escafandre (la seva malaltia, la presó del cos immobilitzat).

Un exemple de com les paraules no només s’escolten, sinó que es troben ben a dins nostre; o de com la resposta al què és “comunicació”, podria anar més enllà i simplement definir-se per: existir. La mort arriba només quan la comunicació es perd: la llengua se’n va, el pensament s’apaga.

Jean-Dominique Bauby va morir al març de 1997, 10 dies després de la publicació del seu llibre. Per contra del que pugui semblar, la pel·lícula és un homenatge a la vida i l’optimisme, però sobretot, una bona reflexió al voltant del llenguatge i la comunicació.

“- El meu escafandre et porta amb mi al fons del mar.
– Jean-Do, no m’importa que m’arrossegui al fons del mar. Perquè vostè, també és la meva papallona”

3. GALLIPOLLI ( Peter Weir, 1981)

N’afegeixo una del Peter Weir com n’hauria pogut posar qualsevol altra d’aquest director. Sense fer massa soroll, mires tota la seva filmografia i és meravellosa.

Gallipoli recordo que és una de les primeres pel·lícules que vaig gravar-me en VHS de la TV. Quins temps aquells, que escrivíem amb retolador el nom de la pel·lícula en un adhesiu. La mateixa època que podies veure films relativament recents per la TV i programar per fer la gravació, sense necessitat de pagar a la plataforma d’streaming de torn. Després intercanviaves aquestes amb els amics i com sempre, alguna mai tornava… I d’això va Gallipoli, de l’amistat.

Solidaritat enmig una guerra (1ª GM). Un relat circular marcat clarament per l’Adagio d’Albinoni (que per cert, no és ben bé d’Albinoni) Dos Ulisses enmig una llarga Odissea, però en aquest cas, un ho tindrà més fàcil per poder tornar a casa. Dos personatges amants de l’esport i que malgrat trobar-se en un entorn hostil, mai tenen por, sempre somriuen. I una història més d’un viatge que els canviarà per a sempre.

No només és de les primeres pel·lícules que vaig piratejar (havent-ne comprat moltes altres), sinó que recordi, una de les primeres amb les quals vaig emocionar-me.

4. THE LAST OF THE MOHICANS (Michael Mann, 1992)

No és la millor pel·lícula d’en Michael Mann, personalment considero que Heat, Collateral i El Dilema estan per sobre. Tanmateix, sí que és la que manifesta molt clarament una idea amb la que m’agrada reflexionar, i que tota la filmografia de Mann presenta: l’home de frontera com a símbol.

En totes les pel·lícules d’aquest director, a part d’un bon gust musical, trobem sempre el que anomeno personatges de frontera: per exemple, Vincent a Collateral, fuig de la seva pròpia vida convertint-se així en un assassí a sou; sent molt conscient que si algun dia no hi és, ningú el trobarà a faltar (com en qualsevol frontera; en aquest cas realitzant una metàfora d’aquesta amb el metro); Neil a Heat, qui mai vol tenir res a sobre (en tots els sentits) que li impedeixi fugir de la policia en 30 segons (exconvicte-criminal-sensible, que vol deixar la vida de fugitiu enrere); o els personatges a the Insider (El dilema), tots neden enmig aquesta frontera de la veritat/mentida, informació/desinformació, amb els interessos econòmics/empresarials pel mig. En el cas de l’Últim mohicà, és prou obvi que pel context geogràfic-històric, ho presenta d’una forma més explícita amb el personatge interpretat per Daniel Day Lewis.

Però tots aquests personatges: viuen en terra de ningú; han de sobreviure mitjançant la seva força; són sagaços, enginyosos, i amb aquest tarannà d’exploradors (a la força); es mouen entre dos móns, no es troben ni en el de la guerra, ni en el de la pau, és com un estadi intermedi: un purgatori indefinit; una frontera com a prima línia, on ni a un costat ni a l’altre, sinó simplement a sobre, és on aquests personatges s’hi troben a gust; el risc forma part de les seves vides, ja que a base de ser perseguits permanentment i d’hòsties, s’han acostumat. Mann atorga al món ser un espai íntegra i permanentment fronterer. Fins i tot, podríem dir que és un tipus de cinema que juga també amb la frontera del cinema d’acció i l’anàlisi psicològica de personatges.

L’últim Mohicà també és una pel.lícula que podria interpretar-se com una espècie de western, que clarament ens evoca (com la majoria de westerns) a l’origen d’una nació i com no, a la frontera (i tot això també inclou el tractament d’ètnies indígenes per part de colons o capacitats d’adaptació a entorns hostils). Les guerres colonials entre França-Anglaterra a mitjans del s.XVIII, poden ser interpretades com un preludi de la Guerra de Secessió. La publicació de la novel.la de F. Cooper en la que es basa la pel·lícula data de 1826, per tant, i una vegada més, també es troba en una espècie de confí entre un fet i l’altre.

Mites contemporanis, que ens remeten als de sempre, però on la “frontera” acaba convertint-se en una filosofia de vida. Sí, i tot plegat amb el cinema de Michael Mann és molt nord-americà; però no per això menys interessant.

“- Cora: per quina raó vivia aquella gent en un lloc tan indefens?
– Nathaniel: després de 7 anys de servitud a Virgínia, van venir aquí perquè la frontera és l´única terra disponible pels pobres; aquí no estant en deute amb ningú; no han de demanar permís per viure”

5. GROUNDHOG DAY ( Harold Ramis, 1993)

La famosa i coneguda com El dia de la marmota o Atrapado en el tiempo. Ras i curt: Sísif. Camus i l’home absurd. Concepte d’etern retorn – Nietzsche. El finit i l’infinit. El temps (en més d’un sentit). La persistència de la memòria (i no em refereixo al quadre de Dalí). Relativitat d’espai/temps. Convencions vs conviccions, rutines vs sorpreses. L’ésser desdoblat, Jekyll i Hyde. Laberint sense sortida. Avui no sempre és demà. Immortalitat. Carpe diem. Trama educativa. Història d’amor.

Si sembla impossible posar tot això en una comèdia (amb l’ordre “adequat”), la pel·lícula demostra clarament que no ho és.

I per últim i no menys importants: Harold Ramis i Bill Murray.

6. SULLA MIA PELLE (Alessio Cremonini, 2018)

En aquests dies on la violència policial ocupa part de l’actualitat mediàtica, he considerat avinent posar -i de pas recomanar-vos- aquesta pel·lícula. Navegant per Netflix, i malgrat que a vegades comporti una mica de temps, pot trobar-se alguna petita joia: En la meva pell, n’és una.

La pel·lícula està basada en fets reals i relata l’assassinat d’Stefano Cucci a mans de la policia italiana al 2009. El típic xaval que surt a fumar-se algun porro amb els amics de barri, és detingut per tinença de drogues i posteriorment brutalment apallissat pels carabinieris en la comissaria. La corrupció està tan interioritzada per la societat italiana (no sé fins a quin punt acceptada) que fins i tot el jove preveia que una denúncia de les agressions no serviria de res.

Una vegada més, argument kafkià, on una burocràcia inútil, interessada, desendreçada i corrupta farà possible que els pares i germana ni tan sols puguin visitar-lo, ni ajudar-lo a sortir del “laberint”.

Una mostra de com el problema de la violència policial no es dóna només a els EUA, sinó que ben a prop també la patim. Cinema de denúncia que retrata d’una manera molt realista les injustícies que trobem al món, bé, en aquest cas, a Europa.

7. ONCE UPON A TIME IN THE WEST (Sergio Leone, 1969)

La mal traduïda “fins que li va arribar l’hora” no forma part de la trilogia del dólar d’en Leone, però està al nivell de les 3. És un dels meus westerns favorits. Probablement estaria en el top 10, acompanyada entre altres de:

• El jinéte pálido de l’Eastwood.
• La infravalorada La porta del cel d’en Cimino.
• La també mal traduïda 2 homes i un destí d’en Roy Hill.
• La Balada de Coble Hogue d’en Sam Peckinpah.
• I com no, The good, the bad and the ugly, d’en Leone.

En algun element es distancia de la famosa trilogia (sobretot en el tractament dels personatges, a excepció del que interpreta Jason Robards); a més a més, bàsicament va fer-se per recaptar diners de cara a la realització de la que seria l’obra magna del director: Once upon a time in America. Malgrat això, em sembla una bona pel.lícula amb un grapat de coses interessants: l’escena inicial és una classe magistral de suspens i de continuïtat visual; les presentacions de cada personatge són memorables, és com si cadascun-a tingui el seu moment de glòria, etc. A part d’això, si algú té curiositat de veure a Henry Fonda fent de dolent, o una bona interpretació d’en Jason Robarts, aquesta pel·lícula és una bona opció.

Destacar la presentació de Jill, personatge interpretat per la Clàudia Cardinale; amb els fets que la precedeixen i la preciosa música d’Ennio Morricone, es transmet una malenconia i compassió cap a ella molt gran, és un moment de la pel.lícula que em té captivat. En l’escena Leone fa una panoràmica espectacular que surt de l’andana del tren i acaba amb unes vistes del Far west en plena construcció. Per cert, en realitat no és el far west, però la versemblança és considerable (Leone va fer la pel·lícula entre Arizona i Almeria, en aquesta escena apareixen les dues localitzacions; però aquest moment en concret de l’escena és una presa realitzada a Almeria).

La pel·lícula és com un resum de totes aquelles activitats que van fer avançar una societat: el comerç, el transport, la construcció…; i afegiria l’art, qui en aquest cas el posen sobretot Cardinale, Leone i Morricone. L’escena ja ens avança el que podem veure en molts westerns: l’èpica que esdevé epopeia, i una vegada més (tal com feia referència amb els personatges d’en Mann), amb la nostàlgia de la frontera de rerefons.

Personatges els del western, que per més solitaris o arrogants que semblin, sempre ho fan per causes positives o per algú; un “algú” que sempre atorga més força si és un ser estimat que odiat; sigui el germà del personatge de Clint Eastwood a Infern de covards o el de Charles Bronson a Once upon a time in the West. Moltes vegades se’ns presenten els westerns com històries de venjança, i en part així és, però en realitat són històries de personatges que només volen recuperar allò que creuen “seu”, allò que haurien pogut ser. Metàfora de persones que volen aniquil.lar els fantasmes del passat.

8. PAISATGE EN LA BOIRA (Theo Angelopoulos, 1988)

Una de les pel·lícules més tristes que he vist, però alhora més fascinants. El tancament a la trilogia del silenci d’Angelopoulos.

De nou, un viatge, en aquest cas de 2 nens a la recerca d’un pare. El viatge els hi obrirà els ulls a l’hostilitat d’un món d’adults decadent i pervers. Però els viatges a vegades s’emprenen només per avançar, sense pensar en els mals de caps del trajecte, ni tan sols en el punt d’arribada…

Val la pena no perdre de vista la filmografia d’Angelopoulos, més en aquests temps, on tota la cosa efímera preval sobre l’acte més pausat i/o reflexiu.

El seu estil pot comprendre’s amb la resposta que li dóna a un periodista que com altres, li pregunta el motiu pel qual en les seves pel·lícules hi ha plans tan llargs:

“Jo bec cafè a l’oriental, molt lentament, gota a gota. Un italià pren un expresso. És a dir, se’l beu d’un glop (…) Vosaltres beveu el cafè, jo l’assaboreixo. Vosaltres us beveu el temps, jo l’assaboreixo. Per això faig pel·lícules lentes, per assaborir el temps” (Entrevista feta a Bcn el 10 de desembre de 2004).

9. CHRISTIANE F. (Ulrich Edel, 1981)

Basada en el llibre autobiogràfic “Els nens de l’estació del zoo” (traduït també com Christiane F: Los hijos de la droga). Tant el llibre com la pel·lícula van causar un gran impacte.

Es relata la immersió en el món de les drogues i la prostitució d’una nena alemanya de 13 anys. Una supervivent de l’heroïna del Berlin dels anys 70, qui va consumir-la per 1ª vegada en un concert d’en David Bowie (aquest apareix i posa part de la música en el fim). Realisme molt dur i grans interpretacions dels joves.

Vaig descobrir la pel·lícula per TV3 una matinada del juny de 1999, mentre preparava un examen per a la universitat; evidentment, vaig deixar d’estudiar per veure el film. Va cridar-me molt l’atenció la injustícia i crueltat de la situació. Més tard va costar-me moltíssim trobar el DVD de la pel·lícula. El llibre me’l va regalar una amiga que va trobar-lo en un mercadillo de Madrid.

Actualment Christiane F. segueix viva, però amb problemes greus de salut. Mai s’ha pogut desenganxar del tot d’aquesta “epidèmia” que va arrasar amb part del jovent d’Europa.

Un bon exemple del que alguns diuen: una bona peli és aquella que s’assembla a un documental i un bon documental és aquell que s’assembla a una peli.

10. EL VIAJE A NINGUNA PARTE. (Fernando Fernán Gómez, 1986)

Sense cap mena de dubte es troba entre les millors pel·lícules del cinema espanyol. Una història d’actrius i actors en plena postguerra. O si voleu, “cómicos” i “titiriteros”. La pel·lícula retrata el que per a molts significa el món de la cultura, la majoria de vegades força allunyat del glamur i les catifes vermelles; mostra n’és l’escena on el personatge que interpreta José Sacristán intenta dormir en un fred llit d’una cofurna, i és la seva parella qui li fa veure que viuen com a captaires.

Fernando Fernán Gómez no només és l’autor del guió, interpreta i dirigeix, sinó que la novel·la en la que es basa la pel·lícula també és seva. El talent que tenia aquest bon home mai li serà reconegut del tot.

Una mostra de com el cinema pot arribar a ser crític amb si mateix, i alhora homenatjar al que en aquella època era el seu competidor: el teatre. Qui sap si com va passar amb les companyies itinerants d’aquells temps, la fi del cinema tal com l’entenem avui dia, també s’aproxima.

Una bona pel·lícula per a reflexionar com el món de la Cultura per a molts simplement és un afegitó, fins i tot molesta; i per altres, entre els quals m’incloc, és transcendental. Cuidem-la.