El color en el cinema

INTRODUCCIÓ

Una disciplina anomenada Psicologia del color analitza com percebem i ens comportem davant diferents colors, així com les emocions que susciten en nosaltres. Aquesta ha comprovat que un color pot condicionar per exemple, estats d’ànim. El camp del màrqueting ha investigat molt al respecte i el món audiovisual també. En el primer cas es busca la venda d’un producte (hi ha moltes coincidències en empreses del mateix sector), en el segon, l’atenció de l’espectador i una comunicació més eficaç d’una idea.

Hi ha certs aspectes subjectius que intervenen, de manera que cal no oblidar que poden existir certes variacions en la interpretació i el significat entre cultures i el context geogràfic i històric. Per exemple, a molts països el blau i el vermell es relacionen amb dues ideologies o postures polítiques antagòniques (color polític) i ens podríem remuntar segles enrere per a trobar una explicació d’aquesta associació (pot donar-se just a la inversa en altres països).

ELS COLORS

En línies generals els colors principals transmeten aquestes sensacions:

Blau: Color fred. Evoca reflexió i sentiment; però també es diu d’ell que és passiu i associatiu. Per l’associació que en fem amb el cel i el mar pot transmetre calma i tranquil·litat. També satisfacció, tendresa, estabilitat i afecte. Depèn el context també pot associar-se a la tristor, fredor o racionalitat.

Verd: Color fred. És un color immutable. Els seus aspectes afectius són la persistència, l’autoafirmació, lideratge i l’autoestima. Té una associació molt clara i universal amb la natura, el medi ambient, i per tant, la vida.

Vermell: Color càlid. Representa la força de voluntat, passió, competitivitat, eficient. Els seus aspectes afectius són l’amor, l’excitabilitat i la sexualitat. També pot transmetre nervis. Pot associar-se a allò maligne, per exemple, a l’infern.

Groc: Color càlid. Representa l’espontaneïtat i és excèntric, actiu, energètic, agosarat, expansiu i ambiciós. Els seus aspectes afectius són l’expectació, l’originalitat, la seguretat. S’associa directament amb el sol i la calor.

Gris: Representa la neutralitat i és imparcial, aïllant, absent de compromís. Però també evoca pau i elegància.

Negre: Representa el límit, l’infinit, l’absolut. És negació, renúncia, por, extrem, rebuig, extinció, terror. En l’àmbit de la vestimenta és un color que per se sempre pot quedar bé, és elegant i diuen que aprima. Al seu torn, dur una vestimenta negra és mostra de dol, per tant en moltes cultures té una relació directa amb la mort.

Els colors freds (verd, blau, violeta) en general deprimeixen i els càlids (vermell, taronja, groc) exalten. Els colors càlids donen impressió de proximitat, i els freds de llunyania. Per tant, els objectes amb aquests colors donen la sensació d’apropar-se o allunyar-se en funció d’aquest. També influeix el valor de la intensitat tonal de cada color: els valors alts, il·luminats, suggereixen grandiositat, buit. Els valors baixos, poc il·luminats, suggereixen aproximació.

Els fons il·luminats i clars intensifiquen els colors, donen ambient d’alegria i els objectes tenen més importància en el seu conjunt. Els fons foscos debiliten els colors, entristeixen els objectes que es difuminen i perden importància en el conjunt.

Quant al pes dels colors, podem dir que en general els colors càlids, els foscos i les terres pesen més que els colors freds. A més els colors càlids s’apropen cap l’espectador i els freds s’allunyen. Els tons clars sobre fons fosc pesen més que els foscos sobre fons clar. A igualtat de fons, és més pesat el to que té més contrast. Si col·loquem una zona negra al costat d’una blanca ha de ser més gran la negra, per contrapesar-la.

Els colors tendeixen a “tenyir-se” en funció del que l’acompanya: Un color càlid al costat d’un fred creen una relació de contrast i destaquen més els dos. Dos càlids junts es veuen més freds. Dos freds un al costat de l’altre es veuran més càlids. També s’influencien, un exemple en seria el conegut efecte Bezold.

Pel que fa a superfícies cromàtiques i la relació entre la lluminositat d’un color i la seva extensió o àrea que ocupa (força expansiva), cal dir que el groc té 3 vegades més poder expansiu que per exemple el violeta; el taronja té el doble de poder expansiu que el blau.

EL BLANC I NEGRE

L’ús del blanc i negre en el cinema és una pràctica que es remunta als seus inicis, ja que no es disposava de la tecnologia adequada per enregistrar en color.

Els cineastes que treballaven en blanc i negre, van arribar a adquirir una gran destresa fotogràfica i professionalitat pel que fa a contrastos entre llum i ombres i en l’ús de la il·luminació. Eren capaços de crear ambients molt ben trobats, així com atorgar una estètica concreta, o emfatitzar algun aspecte de personatges en funció de la llum. Fritz Lang n’és un exemple.

Tanmateix, i encara que pugui semblar un anacronisme, avui en dia encara són molts els cineastes que opten per utilitzar el blanc i negre en les seves pel·lícules. El contrast i els clarobscurs del blanc i negre són capaços d’exaltar (però també d’aplanar) el “moviment” d’una superfície, més eficaçment que no pas amb el color. L’Home elefant (David Lynch, 1980), Blancaneu (Pablo Berger, 2012) o Nebraska (Alexander Payne, 2013) en són alguns bons exemples.

El blanc i negre tradicionalment se sol utilitzar també per als flashbacks; fins i tot ha donat lloc a solucions imaginatives i fer-ho a la inversa, el present es mostra en blanc i negre i el passat en color. Sigui d’una forma o altra, el color es converteix en un element que acostuma a diferenciar el present del passat en la ficció.

EL COLOR AVUI

El director artístic en coordinació amb el director es dedica en la majoria de produccions a crear una paleta de colors per dotar d’una estètica homogènia el film.

Actualment, el canvi de color o la seva saturació i intensitat, es realitza per mètodes digitals. El colorista és una figura clau en totes les postproduccions. Els principals motius pels quals aquest pot fer algun (o molts) retocs de color en fotogrames i segons les indicacions del director artístic, són:

• Emfatitzar algun element de la composició.
• Recrear l’atmosfera cromàtica d’una època normalment passada o futura.
• Suggerir i subratllar efectes determinats o un efecte anímic concret.

Fàcilment detectem quan hi ha una bona direcció artística darrere un film i s’ha treballat bé el tractament visual, i en concret, tot el relacionat amb el color. Normalment quan acabem de veure un film o recordem aquest, sempre ens transporta a un color, o una paleta o esquema de colors; si això és dóna, normalment és perquè el seu grafisme, posada en escena, vestuari, etc formen un “tot” coherent que s’ha pensat prèviament i amb una clara intenció comunicativa.

En resum, el color no és només un adorn. Mitjançant el seu bon ús, s’aconsegueix: augmentar o reduir l’expressivitat de la pel·lícula, així com crear l’atmosfera adequada per a una recepció més eficaç del nostre missatge.

Es recomana llegir:

• El esquema de color en el cine (revista Fotogramas). Enllaç aquí.
• La magia del etalonaje en el cine: así afecta el color a nuestras emociones sin que nos demos cuenta (Eldiario.es). Enllaç aquí.