En anteriors entrades he mostrat la presentació de personatges molt riques en recursos de tot tipus, a continuació n’exposaré una on la seva principal virtut rau en la seva senzillesa. A Rocky, el protagonista fa el combat de la seva vida, i sense cap mena de dubte, Sylvester Stallone (guionista i actor protagonista del film) i Avildsen aconsegueixen la millor pel·lícula de tota la saga amb molta diferència.
Independentment de cap on van derivar posteriorment altres seqüeles de la saga i de “petits desastres” com Rocky V, hem de destacar que Rocky és una molt bona pel·lícula, feta amb un pressupost ajustadíssim per l’època i amb una capacitat de transmetre valors, d’entretenir i d’emocionar més que notable.
Ens centrarem en els 4 primers minuts, on se’ns presenta al protagonista i qui esdevindrà l’heroi del llargmetratge: Rocky Balboa. La primera vegada que Stallone veié l’inici del muntatge va fer el comentari: “mai havia vist uns crèdits tan grans per a una pel·lícula tan petita”. Certament els crèdits inicials criden l’atenció per la seva grandària i per les trompetes d’el Gonna Fly Now d’en Bill Conti (músic que va aconseguir crear una banda sonora original llegendària). John G. Avildsen, director del film (aleshores encara semidesconegut), explica en el DVD del 25è aniversari que havia de vendre la pel·lícula com fos a distribuïdors, això el dur a pensar que aquests acostumen a veure moltes pel·lícules seguides, normalment de nit i mig adormits; per aquest motiu i per si aquesta era l’última del visionat, havia de despertar-los de bon inici amb unes trompetes i uns crèdits gegants.
A continuació dels crèdits apareix un 1r pla d’una pintura de Jesucrist que passa a un PG d’en Rocky en el ring boxejant. Metàfora amb reminiscències cristianes com inici de la pel·lícula i punt d’atac escènic: ell serà l’escollit, ell ressuscitarà.
Un altre relat messiànic. Malgrat no citar-lo en el seu llibre, s’ajusta perfectament al que Balló i Pérez (1995) anomenarien l’argument etern d’el Messies: l’intrús benefactor. Els autors exemplifiquen les cròniques d’un líder messiànic amb Espartaco (Stanley Kubrick, 1960), Gandhi (Richard Attenborough, 1982) i Malcom X (Spike Lee, 1992), i exposen que aquests films mostren clarament com les diferents etapes per les quals passa el protagonista tenen un clar paral·lelisme amb la vida de Jesucrist:
- Un 1r període de formació.
- Presa de consciència d’una missió transcendent a posteriori.
- Inici d’una lluita conjunta amb una comunitat a la que vol redimir-se.
- I per últim, sacrifici final, amb el qual s’aconseguirà que el missatge arribi a nous adeptes.
Rocky encaixaria perfectament en aquesta estructura. Com a curiositat i detall que ens fa comprendre algunes coses del film en aquest sentit, cal assenyalar que una de les pel·lícules favorites d’Stallone és Espartaco.
Amb aquesta metàfora Avildsen va aconseguir ja en el minut 0 aproximar el personatge al públic de l’època. Subliminarment ens anticipa que aquest passarà un autèntic via crucis. Aquestes metàfores no sorgeixen per casualitat i s’aconsegueix que arribin al públic d’una manera efectiva sempre que existeixi un bon guió i direcció al darrere. Un exemple n’és el gimnàs on es desenvolupa el combat, es deia Ressurecció.
El món ordinari del nostre heroi són combats en antres, amb un públic compost per persones que no tenen masses coses a fer en aquesta vida, es dediquen a les apostes i cridar en gimnasos encofurnats mentre fumen i beuen. El nostre protagonista es troba envoltat de mals consellers (qui té aleshores d’entrenador li diu: “millor que te’n vagis a prendre una cervesa ben freda”), incapaços d’apreciar el talent ocult que disposa en Balboa, culpables que avui es trobi lluitant en gimnasos de suburbis quan ja sobrepassa la trentena.
En aquesta 1ª escena se’ns mostra un Rocky que no té massa destresa per boxejar, però sí que l’acompanya una gran capacitat de lluita i supervivència, amb un impuls sobrenatural que ningú podrà frenar, atorgat per aquesta espècie de ràbia continguda que mostra contínuament. Això subratlla el punt misteriós que ha de contenir tot personatge (més en les seves aparicions inicials): Rocky està emprenyat amb aquest món per algun motiu. Es veu clarament amb la reacció del cop que Rico li dóna al cap: no suporta les trampes i les injustícies, és un brètol però també una persona honesta.
Un boxejador que no es cuida (li passen una cigarreta just en baixar del ring), s’ha abandonat, ha acceptat que no hi ha marxa enrere, sempre serà un “fracassat”. Moltes són les coses que ens explica Avildsen d’una forma senzilla però eficaç, sense necessitat que el protagonista articuli una sola paraula, són les accions del protagonista i la resta de personatges que el caracteritzen. Un element clau pel bon funcionament de la pel·lícula l’aconsegueix ja en aquesta presentació: Rocky fa llàstima. Si mirem la resta de la peli, veurem que insisteix constantment en el fet que el públic arribi a aquesta emoció; això serà una de les claus perquè el canal emocional de l’espectador es mantingui activat durant tot el film.
La il·luminació de l’escena és un exemple de com a vegades més pressupost no és sinònim d’èxit, ni de connectar més amb el públic. Avildsen destaca en alguna entrevista que simplement amb un gran focus al centre i sobre el ring aconseguiren aquest ambient fosc i de penombres (il·luminació misteriosa/romàntica, aquí fins i tot “religiosa”) Per contra, el mateix director comenta que a Rocky V –pel·lícula amb molt més pressupost i que també va dirigir, però que va abandonar a mig rodatge- li van imposar un director de fotografia però les imatges eren excessivament “perfectes”. Al proposar variar-ho, van contestar-li que si ho feia semblaria un documental. (Es comenta que a Rocky V el guió preveia la mort d’en Balboa a causa de les seves ferides pel combat a Rocky IV, però els productors van decidir deixar-lo viu, decisió que va molestar profundament al director).
És interessant atendre als petits arcs de transformació que pateixen els personatges durant les escenes. Aquests arcs són fàcils de reconèixer al llarg de tota la pel·lícula, a excepció és clar, dels personatges plans. Tanmateix, hem d’atendre que cada escena comporta una mutació del personatge, ja sigui en el seu comportament, en la seva manera de veure la vida o en les esperances o il·lusions envers l’objectiu o missió que li és encomanada. Aquí, Rocky, malgrat estar immers en el “món ordinari” i encara no ser coneixedor del calvari emocional (previ al físic) que li espera abans d’enfrontar-se al “fill de Zeus”, Apol·lo (un altre Déu que l’escollirà), també pateix una petita transformació. Comença l’escena boxejant de forma apàtica, transmet que només es troba en aquella cofurna pels pocs dòlars que cobrarà al finalitzar el combat i que li serviran per anar un dia més al bar, però al final de l’escena -i paradoxalment, o no, amb el final de la pel·lícula-, demostra que pot guanyar.
Per acabar, un parell de curiositats:
- Qui lluita amb Rocky en aquesta primera escena interpretant a Spider Rico és Pedro Lovell, campió sud-americà de boxa.
- Aquesta és l’última escena que van rodar de la pel·lícula.
Fins aquí l’explicació de l’inici del viatge d’un dels personatges més carismàtics de la història del cinema.
