Gèneres cinematogràfics

En funció del tema de les pel·lícules podem establir una classificació d’aquestes. Això ajuda a l’espectador a classificar/etiquetar fàcilment els continguts d’un film, ja que a vegades la semblança temàtica va lligada a uns continguts determinats, tipus de personatges, escenaris, il·luminació, etc

Tanmateix, no existeix una definició exacta de gènere. De fet, aquest només és un conjunt de subcarpetes en les quals intentem encabir els films. Per aquest motiu, i malgrat que en aquest apartat no ho tractarem, molts d’aquests gèneres disposen de diversos subgèneres. Alguns teòrics no en volen ni sentir a parlar, ja que consideren que aquest concepte no existeix, o com a molt, podem parlar de barreja de gèneres en molts films. Hi ha moltes pel·lícules que giren al voltant d’una història d’amor i el rerefons d’aquesta és el mateix en un western que en un musical. Un altre problema, per exemple, és posar totes les comèdies o westerns en el mateix “sac”; algunes d’aquestes presenten un final més amarg que d’altres, o moltes, són una barreja de gèneres, per exemple, una comèdia western.

Podríem considerar The last oh the mohicans (Michael Mann, 1992) un western, una pel·lícula romàntica, cinema històric, o d’acció? Difícil la resposta.

Last of the mohicans (Michael Mann, 1992)

Per un altre costat, gràcies als gèneres, l’espectador simplifica i endreça l’amplíssima varietat de propostes i té una lleugera idea del què pot trobar-se quan vol veure una pel·lícula, i si la proposta serà acord als seus gustos.

A partir de la classificació que han fet diversos autors, podem considerar que existeixen els següents gèneres cinematogràfics:

DOCUMENTAL Gènere de caràcter informatiu (per tant, molt associat al periodisme) que vol donar a conèixer una realitat, normalment, sense intervenció d’actors professionals i de la forma més fidedigna possible. Hi acostumen a aparèixer entrevistes, testimonis, imatges d’arxiu, etc Té molts subgèneres que en aquesta entrada no tractarem, però que se subclassifiquen en funció de l’organització, naturalesa i estructura d’imatges. Veure documentals aquí.

ACCIÓ/AVENTURES Les accions, normalment espectaculars, se sobreposen als diàlegs. Plans curts, ritme hiperaccelerat, mil aventures, desventures i tants obstacles del protagonista com alts i baixos del ritme; persecucions, personatges estereotipats, estructures de guió força repetitives; clímax on l’heroi sempre surt il·lès; una moral molt marcada, el “bé” (el protagonista) lluita contra el “mal” (l’antagonista); no tenim dubtes de qui és el bo i qui el dolent. El d’aventura que també té totes aquestes característiques, però es diferencia del d’acció simplement perquè el context geogràfic correspon a algun lloc exòtic.

HISTÒRIC Recreació fictícia de successos ocorreguts al llarg de la història. Les pel·lícules d’aquest gènere a vegades es cenyeixen més a la realitat, altres, parteixen d’aquesta i després desenvolupen alguna trama més fictícia, per acabar-ho convertint en una aventura o drama. La reproducció del passat acostuma a ser més fidedigna en el vestuari, els decorats, etc. Els comportaments dels personatges dificilment poden ser exactes als de l’època, ja que l’espectador no ho comprendria/perdonaria.

Kingdom of heaven (Ridley Scott, 2005)

BIOGRÀFIC o BIOPIC Biografia d’una persona, amb més o menys certes llicències històriques. No és només una crònica, s’enalteix al personatge. S’ha de dotar a aquest dels elements necessaris, tant pel que fa a la seva caracterització, com a l’estructura del guió, perquè esdevingui el protagonista.

WESTERN Gènere clàssic nord-americà, malgrat que s’ha desenvolupat internacionalment. Els temes sempre giren al voltant de la conquesta i colonització dels territoris d’occident dels EUA durant el s. XIX. El protagonista acostuma a ser un home que es troba de pas per un lloc i desafia el seu ordre establert. La seva presència representarà per al poble/col·lectiu una espurna d’esperança en un món hostil. Cavalls, pistoles, paisatges desèrtics, el tractament/maltractament de les ètnies locals, el tren, el bar, el whisky, la violència, etc Tots són elements comuns. El director John Ford és el màxim exponent del gènere: La diligència (1939), Fort Apache (1947), etc  Cal fer esmena, de l’spaghetti western, subgènere reconegut, amb pel·lícules filmades a Itàlia i Espanya. El nom de referència d’aquest últim és en Sergio Leone, qui va donar-se a conèixer per la trilogia del dòlar (Per un grapat de dòlars (1964), La mort té un preu (1965), El bo, el lleig i el dolent (1966)). Aquí se’ns presenten personatges més propers a l’antiheroi: mai anteposen la col·lectivitat als seus interessos, alcohòlics i bruts, acostumen a ser masclistes, etc. Tanmateix, s’ha valorat aquesta aportació perquè es considera aquests com a personatges més realistes i que descrivien més fidedignament la realitat. Al seu torn, molts d’aquests personatges tenen uns codis d’honor (per pocs que siguin) molt arrelats i que els humanitzen.

El bo, el lleig i el dolent (Sergio Leone, 1966)

CINEMA NEGRE Neix als EUA durant els anys 40 i 50, la novel·la policíaca en seria un antecedent. Temes obscurs i delictius són comuns. Jocs de màscares entre personatges. Se’ns transmet que la realitat és enganyosa i darrere d’aquesta sempre hi trobem dubtes; diferenciar els bons dels dolents és tasca difícil i tampoc existeix aquesta intenció en la creació dels guions. Detectius passats de voltes i amb vides no massa endreçades, dones (femme fatale) seductores i perilloses, corrupció, ombres, nit; tot acompanyat d’un toc de misteri. En resum, aquest gènere té una concepció fosca i fatalista de la vida. La seva vinculació a l’expressionisme amb il·luminacions clar – obscures i contrallums, és una altra característica comuna.

COMÈDIA: És un dels gèneres més fàcilment identificables, la seva principal finalitat és fer riure. Acostuma a tenir un final feliç, en cas de no ser així, ho hauríem de considerar una tragicomèdia. Trets comuns: personatges pintorescos, a vegades patosos, inconscients, etc Acostumen a ser un mirall/exageració dels defectes que tenim les persones. Situacions surrealistes; patim vergonya aliena al veure-les. Alguns teòrics parlen també d’un subgènere molt difícil de fer, la comèdia dramàtica, on s’alternen “somriures i llàgrimes”.

DRAMA En el costat oposat a la comèdia trobaríem el drama. Personatges amb certa profunditat psicològica que normalment es troben en algun problema greu que han de superar. Ens identifiquem amb ells/es. Pot acabar malament o no, però normalment passen per moments de crisi importants. Realisme dels personatges (alguns parlen de melodrama).

CINEMA BÈL·LIC A vegades  s’inclou aquest gènere en el d’acció, altres en l’Històric, o segons com, pot considerar-se un drama històric. Tanmateix, la definició és fàcil, aquell on el context històric-geogràfic és el d’una Guerra. Per exemple: Platoon (Guerra del Vietnam) o Gal·lipoli (1a Guerra Mundial).

The thin red line (Terrence Malick, 1998)

MUSICAL És hereu de l’òpera. Els diàlegs es transformen en cançons i els personatges canten i ballen, per tant, la música pren un lloc preeminent. Les coreografies dels balls acostumen a estar molt treballades i atorguen continuïtat visual entre plans. Alguna de les trames, molts cops la principal, acostuma a ser una història d’amor. Exemples: Grease (1978) o West Side Story (1961). A partir dels anys 70 va entrar en decadència, amb les excepcions de 2 pel·lícules dirigides pel mateix director, Bob Fosse, amb Cabaret (1972) i Comença l’espectacle (1979). Actualment no és el gènere que més es du a la pantalla, amb alguna excepció com la multipremiada La la land (2016). Alguns ho consideren el gènere més difícil d’executar, ja que cantar, ballar, interpretar, comprondre, coreografiar, etc requereix de moltes qualitats dels actors i dificultats en el rodatge. Altres per això mateix poden arribar a considerar-ho un gènere menor, creuen que pel fet de voler abraçar massa registres, no s’aprofundeix en cap.

FANTÀSTIC Es trenca amb la realitat. Éssers/criatures sobrenaturals, jocs amb l’espai i el temps, localitzacions amb edificis i paisatges impossibles, etc A l’hora de realitzar un guió fantàstic sempre preval la imaginació a la investigació. Exemples: King Kong (1933) o la saga d’El Senyor dels anells (2001).

CIÈNCIA FICCIÓ Els descobriments científics (alguns de només possibles), la tecnologia, el futur hipotètic i una dosi d’acció són la barreja que defineixen els principals arguments d’aquest gènere. El món del còmic i la literatura hi han fet moltes aportacions: extraterrestres, robots, colonització de l’espai, monstres futuristes, clonació, els planetes, etc. Plantegen tot sovint un futur distòpic post apocalíptic. A vegades es pot confondre amb l’anterior gènere, el fantàstic, però en la Ciència Ficció no hi ha elements del tot impossibles, o com a mínim els que hi són, tenen una possible explicació científica (per futurista i complexa que sigui). Amb les localitzacions es veu molt clarament; en el gènere Fantàstic són inventades/imaginàries, en la Ciència Ficció tenen una base de realitat. La Ciència Ficció fa referència al futur, la Fantasia pot donar-se en qualsevol temps. Hi ha un major treball d’investigació en la CF que en la fantasia, per així assolir un major grau de versemblança.

Blade runner (Ridley Scott, 1982)

ANIMACIÓ S’assembla al fantàstic perquè s’hi val a tot, res és impossible. Però la seva característica principal és que mai recorre al rodatge d’imatges reals, sinó a tècniques de l’animació: dibuix animat o animació per ordinador. Per tant, tenim personatges i moviments que no existeixen en la realitat. A vegades i més avui dia, alguns gèneres, com per exemple el fantàstic o el de terror, inclouen animacions i aquestes es barregen amb imatges reals enregistrades.

TERROR És aquell cinema que coneixem com les “pelis de por”, i de fet, busca aquesta sensació en l’espectador. La recerca de l’angoixa, acompanyada de misteri i algun ensurt en l’espectador, són trets comuns en totes elles. Altres: fets paranormals, el dimoni, criatures misterioses o trastorns mentals es repeteixen en la caracterització i situacions que viuen els personatges. Exemples: l’Exorcista (1975) o The ring (2002). El cine de terror el trobem ja en els mateixos orígens del cinema. Per un costat, L’arribada del tren (1896) dels germans Lumière és considerada un antecedent; només es mostra l’arribada d’un tren, però com que per a molta gent era la primera vegada que es trobaven davant una gran pantalla, pensaven que aquest els hi passaria per sobre, va causar més d’un esglai. Per un altre costat, La mansió del diable (1896), d’en George Méliès és considerada a tots els efectes la 1a pel·lícula de por.

One thought on “Gèneres cinematogràfics

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s