So i música amb la imatge

LA BANDA SONORA

Considerem la Banda Sonora Original (BSO) el conjunt de músiques, veus, sons i silencis que acompanyen una pel·lícula. En l’àmbit popular, a vegades s’utilitza aquest terme per a referir-se només a la música d’un film.

Qualsevol element d’una banda sonora pot aportar en diferents aspectes:

  • Els elements rítmics d’una música, un so o un diàleg poden atorgar/contagiar més o menys ritme a l’escena.
  • Poden crear un efecte de suspens o relaxament.
  • Completar el fora de camp, és a dir, explicar-nos allò que no apareix en l’enquadrament.
  • Complementar als personatges, o donar-nos pistes de qui arribarà de seguida.
  • Emocionar, impactar, sorprendre, complementant o subratllant així el que ja “per se” ofereixen les imatges.
  • Fins i tot un silenci, pot explicar molt bé què pensa o sent un personatge.
  • Etc.

ELS SONS

Un so pot ser natural, realista o artificial.

  • Natural: per exemple, capten en el rodatge un so natural diegètic de: la pluja, el vent, etc Surt de la natura.
  • Realista: imita el so de la realitat controlada per les persones; però també en pot ser algun d’exagerat, per exemple un cop de puny en un combat de boxa (amb un so més fort del que seria habitual). És resultat de l’acció.
  • Artificial: en la postproducció, es crea o s’afegeix algun efecte sonor. Els artificials es fa difícil associar-los a algun so que ve de la natura o creació humana (poden assemblar-se, però hi ha diferències notables); per exemple, un so metàl.lic difícil d’associar per complementar les aparicions d’un robot. Això es coneix també com a “efectes foley”, malgrat que aquests també poden imitar sons de procedents de la natura.

Per un altre costat, si tenim el so diegètic d’una màquina dins una fàbrica, serà realista; si aquest so apareix quan veiem a Terminator, podrem considerar-lo artificial… Per tant, si el so és diegètic o extradiegètic, pot ajudar també a determinar-ho.

Tots aquests sons poden ser originals (captats in situ, en el mateix rodatge). Però també trobem el que coneixem com a efectes de so. Tal com s’anticipava abans, aquests últims tradicionalment es feien amb el que es coneix com a efectes Foley, que són els enregistrats en una sala amb un micròfon direccional (veure Los secretos del efecto Foley en el cine aquí). Però a part també n’existeixen: de biblioteca, que els trobarem en diferents pàgines web que ofereixen col·leccions digitals de sons (per exemple: freesound.org ); i els electrònics, mesclats per tècnics i dissenyadors de so a través d’un sintetitzador i/o ordinador.

Poden predominar els sons greus o els aguts; fins i tot podem trobar-hi sons abstractes, etc.

És recomanable fer un llistat en una graella de tots els sons de l’escena i veure quin tipus predomina. Per exemple: segon 00:15 petjades; segon 00:45 entra peça musical X; 1:05 trons; etc Recordem que aquests han d’aparèixer també en el guió tècnic. Dedicarem una altra entrada a aprofundir-hi més i explicar quins recursos i estratègies existeixen per treure el màxim partit als sons (anticipacions, encavalcaments, etc)

I per últim i en relació amb els sons, cal subratllar que ens poden estalviar diners, economitzar diàlegs i altres esforços. Per exemple, no és el mateix un so fort i metàl·lic acompanyat d’un fons negre, tothom comprendrà que en l’acció s’ha donat un accident de trànsit; que enregistrar l’accident de forma explícita en un rodatge. Recordem que el so (i la música) estimula la imaginació; amb aquests el cervell, per se, ja crea imatges. Un exemple conegut són les cançons en altres llengües que agraden i moltes persones no entenen el significat, ni mai s’han molestat en saber-ne la traducció; per així no decebre’ls i no variar les imatges que havien construït prèviament amb aquestes.

LA MÚSICA

Des d’un punt de vista exclusivament musical, s’entén com a banda sonora original aquella música tant vocal com instrumental composta expressament per a una pel·lícula, en anglès es coneix com a Originals Soundtrack (OST) o només Soundtrack.

La música i els sons poden ajudar-nos en qüestions de puntuació (gramàtica audiovisual). Per exemple, l’aparició o desaparició d’una música (o so) ens pot ajudar a dividir l’escena en 3 parts i col·laborar així que l’espectador percebi cert ordre en l’estructura interna d’aquesta (en alguna de les escenes proposades en aquesta entrada es veu molt clarament); o també atorgar continuïtat entre escenes.

No en totes les pel·lícules la part musical es compon expressament pensant en l’argument i les imatges, però poden incloure’s peces que ens evoquen sentiments que volem suscitar en l’espectador o que presenten algun paral·lelisme amb les emocions dels personatges. En molts casos la part musical de la banda sonora està feta a partir d’adaptacions de temes ja coneguts (o simplement es compren els drets de peces), però en molts altres es compon expressament pel film, o existeix una barreja de temes originals i d’altres adaptats (veure El compositor).

Les principals funcions de la música són:

  • Acompanyar imatges.
  • Substituir diàlegs.
  • Estructurar la narració.
  • Dinamitzar o alentir el ritme.
  • Definir personatges i estats d’ànim.
  • Implicar emocionalment a l’espectador.
  • Atorgar continuïtat.

Podem també classificar la música d’un film segons el rol que exerceix en aquest i les funcions que presenta. En podem trobar tres tipus: objectiva, subjectiva, descriptiva.

  • La música objectiva té un missatge propi i no dóna lloc a massa interpretacions. Ens transporta a l’època, utilitza instruments associats a l’acció o la localització, etc Pot formar part de l’acció de forma real (diegètica).
  • La música subjectiva és aquella utilitzada per donar intensitat dramàtica a una escena. Té un paper bàsicament emotiu, expressa sentiments i estats d’ànim (acostuma a ser extradiegètica).
  • La música descriptiva ens intenta transmetre coses del món real que van més enllà de la música. Pot transmetre efectes o sons de la natura. Pot acompanyar un personatge per a definir-lo millor (pot ser diegètica o extradiegètica). Exemple: tambors  extradiegètics d’una batalla/guerra.

És important saber que una mateixa composició musical, depenent del missatge, pot realitzar més d’una funció.

Segons la seva procedència i la relació amb la narració podem distingir entre música diegètica i extradiegètica.

  • Diegètica: la música forma part de la narració a partir d’un element (està dins l’acció). Per exemple, sona la música en la ràdio d’un cotxe o un tocadiscos de vinil.
  • Extradiegètica: la música no forma part de l’acció. No hi ha cap element de la qual aquesta sorgeixi. Simplement sona i acompanya l’acció.

ALTRES QÜESTIONS

Capítol a part mereixen els silencis i les paraules, que en parlarem en un altre post. Però d’entrada atendre que el silenci pot reforçar aspectes de la puntuació; subratllar la frase anterior; deixar a l’espectador un moment de reflexió; o reforçar els dubtes o pors del personatge…,etc. Un silenci és com un subratllador en una pàgina escrita: fa pensar. Per tant, s’ha d’atendre a la presència o absència de diàlegs; la importància d’aquests en comparació amb sons i música; si hi ha veu en off o no; si els sons o la música els substitueixen; què aporten a l’escena, etc.

Veure també recull de Bandes Sonores (Spotify) classificades per gènere i director a: OST Arch Stanton.

Proposta d’activitats: Bandes sonores, Bandes sonores II.

Es recomana el visionat del següent vídeo:

Nota: Els fragments de pel·lícula inclosos en aquesta web i que pertanyen a obres alienes, són obres totes elles ja distribuïdes i emeses per diferents mitjans i suports. La seva inclusió es realitza a títol de cita per a l’anàlisi, pràctica, comentari o judici crític. Aquest “ús” només es realitza amb finalitats educatives (docents o d’investigació). No es permet la seva redistribució per a qualsevol altre mitjà.

Escenes de pel·lícules que apareixen en l’entrada:

  • Blade runner (Ridley Scott, 1982)
  • The thin red line (Terrence Malick, 1998)
  • Seven (David Fincher, 1995)
  • Once upon a time in the west (Sergio Leone, 1968)
  • Dunkirk (Christopher Nolan, 2017)
  • Cadena perpètua (Frank Darabont, 1994)
  • The last of the mohicans (Michael Mann, 1992)

One thought on “So i música amb la imatge

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s