El Llenguatge de la imatge – Part II

1. INTRODUCCIÓ

La següent entrada és una continuació de Llenguatge de la imatge – Part I.

Les qüestions que s’exposen en els següents apartats ja s’han tractat en entrades anteriors, ara s’expliquen des d’una altra perspectiva, amb exemples diferents i agrupades en un mateix article, per així teixir vincles més clarificadors. Però es recomana consultar els posts que s’han publicat anteriorment en aquest espai relacionats amb la temàtica: Composició, Tipologies i funcions de la imatge, i Components i lectures de la imatge.

2. TIPOLOGIES I FUNCIONS DE LA IMATGE

2.1 Imatges segons materialitat

IMATGES MENTALS: d’origen psíquic, sorgeixen de forma natural i sense estímuls.(Ex: somnis o records)

IMATGES NATURALS: les que veiem en el nostre entorn més inmediat i capten els nostres ulls.(Ex: un paisatge o el bloc de cases de qualsevol barri)

IMATGES CREADES: hi ha una manipulació i utilitzem algun suport perquè siguin creades (Ex: pintura-quadre).

Salvador Dalí: La persistència de la memòria

IMATGES REGISTRADES: les creem amb l’ajuda de la tecnologia. (Ex: fotografies).

2.2 Imatges segons la seva funció

Un tema aparentment tan senzill, pot dur a la confusió, ja que trobareu multitud de classificacions (totes elles diferents) en diversos manuals i pàgines web. Per un altre costat, cal assenyalar que moltes imatges tenen més d’una funció.

Cito quatre tipologies de la imatge segons la seva funció i allò que m’han ensenyat i he pogut contrastar, però hem de tenir clar que moltes en presentaran més d’una.

A continuació una síntesi de totes elles, on podrem encabir qualsevol imatge.

1. FUNCIÓ INFORMATIVA: IMATGES QUE REPRODUEIXEN Mostren – Àmbit de la informació. Alguns ho anomenen també funció identificativa o referencial. L’únic objectiu que persegueix és deixar constància d’un fet que ha passat o bé, il·lustrar o acompanyar un article. Per exemple, la següent imatge podria acompanyar qualsevol notícia relacionada amb la companyia d’aerolínies Iberia.

2. FUNCIÓ COMUNICATIVA: IMATGES QUE REPRESENTEN Comuniquen – Àmbit de la comunicació. No donem una informació sense esperar res del receptor, en aquestes es busca alguna mena de resposta, recordem que aquesta (la “resposta”) sigui més o menys explícita ha d’existir perquè es pugui considerar un acte comunicatiu. Per aquest motiu algunes que apareixen en certs manuals s’inclouen dins aquest tipus. Per exemple, l’Expressiva, que vol comunicar estats d’ànim; la Persuasiva, típica dels missatges publicitaris; i la Narrativa, on es vol explicar una història. Totes elles anirien també en aquest grup, ja que formen part clarament de l’àmbit de la Comunicació. Inclou també la connotativa per alguns o simbòlica per altres.

Llit de gel de Nima Sarikhani. Font: infobae.com

3. FUNCIÓ REFLEXIVA: IMATGES QUE REFLEXIONEN Pensen – Àmbit de la crítica. Hi ha un major diàleg amb l’espectador que en les anteriors funcions. Totes les imatges haurien de promoure la reflexió, però aquestes ho fan d’una manera més clara i intencionada. L’autor/a ho busca clarament. Són les típiques imatges que ens quedem una estona pensant en veure-les.

Un home davant un edifici destruït a Chernígov (Ucraïna). Font: Amnistia Internacional.

4. FUNCIÓ POÈTICA: IMATGES QUE EVOQUEN Suggereixen – Àmbit de les emocions. Hi ha qui parla tambè de la funció emotiva, nosaltres la incloem en aquesta. Busquen sorprendre al receptor i/o emocionar-lo. Malgrat que emocionar, pot aconseguir-se amb qualsevol de les altres funcions.

3. L’ESCRIPTURA GRÀFICA: Els signes

El signe és una unitat de representació del llenguatge visual, és quelcom que existeix per a representar alguna cosa que en realitat és absent, però s’accepta àmpliament. A partir d’aquesta definició, considerem que les imatges són signes, és a dir, representen alguna cosa. Una imatge és un signe.

Charles Sanders Peirce fa una classificació del signe i en diferencia tres tipus: icona, índex i símbol.

Icona: es considera icona tot signe que manté una similitud amb l’objecte representat. Hi ha una intenció clara de mostrar les característiques visuals, formals o estructurals de l’objecte a representar. La icona substitueix o representa l’objecte mitjançant una relació de similitud amb el referent designat.

Dins aquest grup podríem incloure la majoria d’imatges de la tradició pictòrica i els dibuixos o les fotografies amb intencions representatives.

Índex: són índexs, senyals o empremtes tots els signes que mantenen una relació física amb el seu referent, hi ha una connexió causa-efecte, una relació causal amb el referent. Hi ha una connexió real amb els objectes. Per exemple, si veiem fum, deduirem que hi ha foc; si veiem petjades a la sorra de la platja ens indiquen que algú ha passat per allí.

Símbol: hi ha una relació arbitrària, és a dir, el símbol s’ha d’aprendre. Existeix una norma concreta culturalment establerta. No podem dir que sigui un codi comú compartit, perquè no és universal, però sí un grup ampli de persones el disposen. Pot ser el cas d’un alfabet, la notació matemàtica, la notació musical o els senyals de circulació. En altres casos en què la convenció no respon a un codi precís, sinó a una sèrie de referents culturals, és possible que la interpretació variï segons la persona (per exemple, el colom per a molts és un símbol de la pau).

En la interpretació de qualsevol signe gràfic hi sol haver, més o menys, una part de component simbòlic, ja que sempre posem en joc convencions i codis apresos.

Cal assenyalar també que els llenguatges són canviants, el significat d’un símbol determinat pot variar amb el pas del temps. Els missatges estan relacionats directament amb l’època i el context sociocultural. Per això, amb el pas del temps i l’evolució de les societats s’han substituït símbols. El pas dels segles complica també una lectura més acurada d’aquests, per exemple, alguns jeroglífics egipcis avui ens resulta difícil interpretar-los.

4. IMATGE FIXA I IMATGE MÒBIL

4.1 El moviment en la imatge fixa

La fotografia és sempre una instantània i com a tal és estàtica. No presenta moviment, com passa amb el vídeo. Però malgrat això té una capacitat particular de captar el moviment.

Les imatges per exemple, d’en Robert Capa o d’en Henri Cartier-Bresson, juguen amb el moviment, aquestes congelen molt sovint el moviment d’una acció.

Un dels conceptes bàsics per comprendre l’obra d’en Bresson és “l’instant decisiu”, en el sentit que intenta captar un moment que es dona de forma espontània i que mai més tornarà a veure/viure de la mateixa forma. Seria el cas també de la mítica fotografia Mort d’un milicià d’en Capa.

Una primera diferència clau entre allò que percebem i allò que fotografiem és que mentre que el món real és tridimensional, la imatge només presenta dues dimensions. La imatge fotogràfica és plana, i la sensació de profunditat s’hi crea per procediments tècnics i artístics: profunditat de camp, la perspectiva, colors, volums, la llum, textures, etc.

4.2 Equilibri i pes visual

Un aspecte comú i que cal atendre tant si parlem d’imatge fixa com mòbil és la qüestió de l’equilibri.

És molt important la situació dels elements perquè tinguin un equilibri formal i un pes equilibrat. Una composició es troba en equilibri si els pesos dels diferents elements que la formen es compensen entre si.

Els elements de la nostra composició poden ser imaginats com els pesos d’una balança (llei de la balança). Hem d’interpretar cada forma o figura com un pes visual, ja aquesta exerceix una força òptica (pes visual).

El pes visual determina el centre d’interès o d’atenció, que és aquell punt que més crida l’atenció, cap on dirigim la mirada.

El pes d’un element es determina no només per la seva grandària, sinó per la posició respecte de la resta d’elements. Per exemple, si volem fer destacar un element en concret, ho col·locarem en el centre.

Els elements que se situen en la part dreta, posseeixen major pes visual i transmeten una sensació d’avanç. Els quals es troben en la part esquerra, ens proporcionen una sensació de lleugeresa.

Equilibri simètric (composició estàtica) : pesos idèntics als 2 costats. Simetria axial – simetria radial.
Equilibri asimètric (composició dinàmica): diferents pesos a cada costat. Llei de la balança: per equilibrar-la no és necessari que tots els pesos siguin iguals, les distàncies també poden ser diferents. Malgrat que els pesos siguin diferents, igualment pot existir-hi equilibri.

En alguna ocasió es provoca un desequilibri intencionat per a aconseguir uns resultats específics en un disseny.

Hem d’atendre a algunes qüestions:

Els quadrants inferiors sempre suporten més pes que els superiors.
Un objecte sempre és més pesat com més amunt el col·loquem.
L’esquerra sempre pot suportar més pes que la dreta.
Com més amunt carreguem, més desequilibri.
Si el quadrant superior dret està més carregat que la resta, també tindrem desequilibri.

Relacionat amb el pes podem parlar també de les direccions visuals. Hi ha les direccions d’escena, que guien l’atenció de l’espectador destacant la seva importància i creant una jerarquia visual, a vegades per exemple, la mateixa mirada dels personatges de la composició; i després tenim les direccions de lectura, conseqüència de les direccions d’escena, fan seguir una ruta lògica en la mirada a l’espectador.

Es recomana veure la publicació passa feta per aquest espai de la Composició per així visualitzar altres imatges que poden servir de bons exemples tractats en aquest apartat.

4.3 Formats

Un altre aspecte aplicable a la imatge fixa com mòbil és la qüestió dels formats. Per què un marc d’un quadre sense cap imatge ja ens comunica? Perquè el format per se ho fa.

En el llenguatge visual i composició el format és la proporció entre l’alçada i l’amplada d’una obra.

Un format o altre transmet idees i sensacions diferents. Això està condicionat per la naturalesa de la visió humana: binocular, horitzontal, amb color i enfocada.

FORMATS VERTICALS: s’adapten millor a les formes. Formes humanes. Transmeten elevació, espiritualitat i religió. Té gravetat. Van en contra de la naturalesa humana que és binocular (malgrat invents tipus Instagram, etc.), per això les pantalles mai són verticals.
FORMATS HORITZONTALS: Quadrats o rectangulars. S’adapten millor a les línies d’horitzó i als paisatges. Transmeten calma i estabilitat, ordre i harmonia. És un format més natural i semblant a l’ull humà.
FORMATS CIRCULARS I TRIANGULARS: no són tan habituals, però es considera que el circular és més intimista i transmet qüestions molt personals; el triangular subratlla les jerarquies.

Avui dia i a part de la classificació anterior més genèrica, per parlar de formats en cinema i fotografia utilitzem el terme relació d’aspecte, els més comuns són els horitzontals i un tipus de vertical:

rectangulars: 16:9 i 4:3
quadrat: 1:1
vertical: 2:3

Es recomana veure la publicació passa feta per aquest espai de la Composició per així visualitzar imatges que poden servir de bons exemples.

4.4 Elements morfològics

Són els elements que tenen una naturalesa espaial i física en la imatge.

El punt i la línia. Els punts i les línies poden ser utilitzats per crear patrons, formes i textures que ajuden a organitzar els elements visuals d’una imatge i guiar l’ull de l’espectador. També poden tenir significats simbòlics o emocionals que contribueixen a la narrativa o al missatge d’una imatge. Per exemple, una línia recta pot transmetre estabilitat o ordre, mentre que una línia sinuosa pot suggerir moviment o caos. També poden utilitzar-se per equilibrar visualment una imatge i crear una sensació d’harmonia o tensió, segons la disposició i la relació entre ells. Les diagonals i línies en “S” poden ser més interessants que les línies paral·leles, ja que imprimeixen cert moviment.
La forma. La forma és un altre element important en el llenguatge visual per diverses raons: són les unitats bàsiques de la percepció visual i ens ajuden a identificar objectes i reconèixer elements en una imatge. Per exemple, reconeixem una taula com una taula per la seva forma distintiva. Poden tenir significats simbòlics o associacions emocionals que contribueixen a la narrativa d’una imatge. La disposició i relació de les formes entre elles poden influir en la percepció i la interpretació de la imatge i poden ajudar a crear una sensació de cohesió i coherència visual.
La textura. Veure entrada que va fer-se en aquest espai sobre Textures.
El color. Veure entrada de El color – Part I i El color en el cinema.