El Llenguatge Fotogràfic

“Les fotografies que m’importen són aquelles que pots mirar

més de dos minuts, un temps extremadament llarg (…) però no són moltes”

Henri Cartier-Bresson a “L’instant decisiu” (1973)

1. Introducció

Henri Cartier-Bresson deia que durant la nostra vida ben just fem 10 que puguin considerar-se bones. Avui dia, potser amb la quantitat de fotos que fem, i per una simple qüestió de probabilitat, potser aconseguim augmentar aquest nombre, però el que podem “traduir” del comentari de l’excel·lent fotògraf francès, és que fer una fotografia que comuniqui d’una forma original, amb un missatge clar i que arribi al públic amb alguna emoció, una composició de qualitat, i a més a més si és possible amb algun component narratiu, costa molt.

La fotografia té un codi propi, un llenguatge, unes regles de composició. És un conjunt de convencions que permeten traduir allò que percebem mitjançant una sèrie de tècniques.

Moltes vegades es tracta d’aconseguir una traducció fidel de la realitat, el fotògraf també és un creador, i no només vol reflectir la realitat, vol comunicar quelcom que va més enllà d’allò que es veu en 1a instància. Ell/a compon imatges. Hem de ser conscients de les diferents maneres de “veure” la realitat de l’ull i la càmera és clau per millorar la tècnica fotogràfica.

Seran necessaris uns criteris compositius perquè la imatge obtinguda adquireixi cert nivell de qualitat. La composició i aprendre a “veure” són competències que tot fotògraf ha de desenvolupar durant el procés d’aprenentatge de la seva “visió”.

Església a Taos, New Mexico, 1942. Fotografia d’Ansel Adams. Font: Wikiart.org

2. Components expressius, narratius i comunicatius

EXPRESSIUS: El poder expressiu de les imatges i la capacitat d’aquestes de provocar un sentiment estètic es remunta als seus orígens. La intencionalitat de l’emissor del missatge en molts casos és evident i en d’altres no tant, però el receptor no pot desprendre’s de la sensació en rebre el missatge

NARRATIUS: Una imatge sempre ens convida a una història, fictícia però versemblant, abstracta o realista… Hi ha un narrador/autor que conta els fets. La fotografia no n’és una excepció. Tota narració es mostra des d’un punt de vista, és protagonitzada per uns personatges, situats en un temps i un espai, molts cops acompanyats d’un conflicte.

COMUNICATIUS: Tot allò que desafia l’ordre establert o sobresurt ens atrau. Hi ha elements relacionats amb la composició (punt, línia, contorn, color, regla dels terços, etc.) que ho determinen; però d’altres estan relacionats amb l’originalitat i la creativitat. Que en una pàgina web els elements més importants es troben en un lloc i no altre en un altre, no és casualitat; igual que no ho és on se situa la publicitat en un diari o com disposem aquests elements en una fotografia. Es busca captar l’atenció del receptor.

El petó de l’Hotel de Ville. Fotografía d’en Robert Doisneau

3. Plans de significació en la comunicació visual: denotació i connotació

En la Introducció hem comentat que moltes vegades el fotògraf no només vol reflectir la realitat, vol comunicar quelcom que va més enllà d’allò que es veu en 1a instància i això té a veure amb aquest apartat, ja que en un missatge no es dóna un sol pla de significació.

Dins la comunicació visual es defineixen dos plans de significació: el de la denotació i el de connotació.

Ambdós termes van ser encunyats per primer cop en els estudis semiòtics de Louis Hjelmslev (1899-1965), que proposa la denotació com el primer pas de la significació i la connotació com el següent.

LECTURA DENOTATIVA: Contemplar-hi i dir allò que simplement es veu, de manera pràctica. S’enumera i es descriu: enquadrament, angulació, etc. Mai s’afegeix allò que ens suggereix.
LECTURA CONNOTATIVA: És el missatge subjectiu que ens evoca a escala simbòlica. Analitzem el tema, ho vinculem amb el coneixement i l’experiència personal, el context, interpretem en sentiment que es desprèn de la imatge. Fem una reflexió de les múltiples possibilitats evocadores de la imatge.

Exemple. LECTURA DENOTATIVA: És una poma. Fruita arrodonida, depenent del tipus i àpoca de l’any, vermella, groga o verda. Acostuma a fer uns 12 cm. de diàmetre. LECTURA CONNOTATIVA: Dins el context de la religió catòlica significa pecat, en la informàtica es vincula molt clarament a una marca; però també ens pot evocar a la natura, l’agricultura, l’hort o la seducció/religió (Adam i Eva).

Adam i Eva en el paradís terrenal. Pintura de Tiziano (1550)

4. Percepció de la realitat i composició

La percepció de la realitat és una cosa que ens passa sovint quan ens movem i observem el nostre entorn més immediat, l’experiència perceptiva és diversa i els possibles objectius del fotògraf són múltiples i poden variar d’una persona a altra. Per a aconseguir-los, cal que el fotògraf enquadri, que compongui, però perquè “vegi la foto” entre les moltes possibilitats que se li ofereixen necessita disposar de sensibilitat artística.

Enquadrar significa delimitar la realitat entre els límits del rectangle fotogràfic. Concretar en unes dimensions d’amplada i alçada allò que es veu i inevitablement això ens condueix a una primera norma bàsica i gairebé inevitable: simplificar. Fragmentar la realitat, construir composicions parcials en els motius d’una situació.

Sovint un simple desplaçament de càmera o d’angle, uns passos més enllà són suficients per a obtenir bons resultats. Limitar l’enquadrament a elements parcials del conjunt ajuda a centrar la mirada sobre aspectes concrets, però també fa destacar els elements que ens interessen.

Nena treballant en una fàbrica de cotó, Lewis Hine, 1908

4.1 La llei dels terços.

La regla dels terços es tracta d’una estructura compositiva d’àmplia utilització i acceptació en pintura, dibuix, cinema, vídeo, etc.

Per a aplicar la llei dels terços dividim la pantalla en tres zones iguals, tant en sentit vertical com horitzontal. En les interseccions de les línies col·locarem els punts d’interès de la imatge.

Relacionat amb la regla dels terços: la Llei de l’Horitzó. Aquesta ens diu que col·loquem l’horitzó (o la línia
que separa terra i cel, mar i terra, etc.) en una de les 2 línies horitzontals de la regla dels terços (per tant, entenem que dividirem la imatge en 3 espais horitzontals).

4.2 Perspectiva.

El concepte de perspectiva en fotografia es refereix a la representació tridimensional d’un objecte o escena. Amb aquesta es busca crear una sensació de profunditat en les fotografies i capturar la relació espacial entre els diversos elements d’una escena.

Una tècnica és per exemple, aconseguir que els objectes més propers apareguin més grans i més nítids que els objectes més llunyans, això proporciona una sensació de tridimensionalitat a la imatge, que és essencial per capturar la relació entre els diferents elements.

La perspectiva molts cops està relacionada amb l’òptica utilitzada a l’hora de fer la fotografia. En concret, la perspectiva depèn bàsicament de la distància focal de l’objectiu emprat.

En aquest sentit, els objectius es divideixen en tres grans tipus:

El gran angular.
L’objectiu normal.
El teleobjectiu.

Conèixer quin valor focal és el recomanat en cada un d’aquests objectius és variable, perquè també dependrà del tipus de càmera.

4.3 Profunditat de camp.

La profunditat de camp és un paràmetre que defineix l’interval d’espai que apareix enfocat en una imatge. Els elements situats davant d’aquest interval (és a dir, més pròxims a la càmera) apareixeran enfocats o desenfocats i variaran (o no) dels situats més enllà del punt final de l’interval.

A la dreta, foto amb poca profunditat de camp; a l’esquerra, la mateixa imatge amb més profunditat de camp. Font: Dzoom.org

La profunditat de camp depèn de tres factors:

La distància focal de l’objectiu. .
El diafragma.
La distància del motiu.

4.4 L’enfocament.

El sensor electrònic d’una càmera i la llum que rep determinen la nitidesa d’una fotografia.

En una càmera rèflex l’operació d’enfocar es fa variant la posició de les lents fins a aconseguir la concentració dels raigs de llum, i amb ella, la nitidesa. Quan girem l’anell d’enfocament, adaptem la distància existent entre el pla de l’òptica i el pla de la imatge, llavors es dona un desplaçament intern de les lents. Els mecanismes d’autofocus també són d’ús comú.

Sobre la profunditat de camp i l’enfocament es parlarà àmpliament en una altra entrada.

4.5 El centre d’interès.

En tota escena hi sol haver un motiu o centre d’interès, és allò que desitgem destacar. El fons és allò que envolta, decora, dona sentit i complementa al motiu.

Per ressaltar el motiu, cal omplir l’enquadrament, és a dir, fer que un objecte sigui present en l’escena o bé col·locar-lo en un lloc més preeminent, per exemple, el centre de la imatge (o el quadrat central de la regla dels terços). Exclourem de l’enquadrament elements que puguin distreure l’atenció de l’espectador.

És important deixar un cert marge al voltant del motiu per a no omplir massa (“ofegar la imatge”). Aquí és on entraria un altre concepte important: l’aire. S’anomena aire a aquelles zones de la imatge buides d’objectes. Aquestes zones són molt importants per tal de determinar la direcció de l’acció i la mirada.