El Llenguatge de la imatge – Part I

1. INTRODUCCIÓ

Quan parlem de llenguatge de la imatge ens referim a una forma de comunicació que utilitza elements visuals per transmetre un missatge o idea (colors, formes, textures, composició, etc).

Les principals formes d’expressió visual que es fonamenten en aquest llenguatge són: la pintura, la fotografia, el cinema i altres mitjans visuals/audiovisuals.

El consum d’imatges quotidianes actual és molt elevat. Estem en un procés d’evolució constant. Les imatges no són neutres, les intencions artístiques, comunicatives i estètiques acompanyen allò que una imatge ens transmet, que pot ser coneixement, reflexió, informació i/o emocions.

Vivim en una societat dominada pels mitjans de comunicació. Avui més que mai, la majoria d’aquests mitjans tenen un component visual alt. Els professionals del disseny o creadors audiovisuals han de comprendre el llenguatge de la imatge, d’aquesta manera seran capaços d’emprar un criteri més adequat o encertat.

Bisó d’Altamira. Art rupestre. Font imatge: Wikipedia.

2. LLENGUATGE VISUAL I LLENGUATGE VERBAL

Les relacions entre el llenguatge verbal i el llenguatge visual han donat lloc a molts estudis de les imatges durant el segle XX. Hi ha diversos corrents teòrics que es fonamenten en eines extretes de la lingüística general.

La sintaxi és la forma en què construïm les frases. Les normes són la gramàtica. La semàntica estudia el sentit que donem a aquestes frases. Tot plegat està molt relacionat amb la semiòtica, qui no solament es preocupen de l’estudi del llenguatge parlat i escrit, sinó també del significant i el significat d’altres signes, com poden ser les imatges.

Trobem autors que utilitzen expressions com ara llenguatge visual, sintaxi de la imatge, etc. Tot i que les equivalències amb el llenguatge verbal no són exactes, podem acordar l’existència d’una “gramàtica visual” en la qual hi ha unes regles i estructures pròpies. De la mateixa manera que les identifiquem en el llenguatge musical o en el matemàtic, per exemple.

2.1 Semblances entre els dos llenguatges

1. Tots els missatges utilitzen llenguatges per a comunicar-se i tots els que empra l’ésser humà són llenguatges de representació, és a dir, a partir d’un conjunts de signes es representa la realitat: imatges, textos, sons, etc.

2. Els dos disposen d’un caràcter comunicatiu comú. Tota imatge intenta ser compresa com un missatge en un procés comunicatiu. Aquest procés es regeix per un esquema convencional en què un emissor fa arribar un missatge (codificat) a un receptor per mitjà d’un canal. L’objectiu final és aconseguir alguna resposta del receptor. Llenguatge verbal i visual tenen una mateixa funció: comunicar.

3. Els elements bàsics que formen part d’un acte comunicatiu són:

Emissor: qui emet el missatge, pot ser una persona o no.
Receptor: qui rep la informació.
Canal: mitja físic pel qual es transmet el missatge.
Codi: la forma que pren la informació transmesa perquè es pugui intercanviar entre font i destinatari. Implica una comprensió o descodificació de la informació.
Missatge: el que es vol transmetre.
Situació o context: la situació o l’entorn en què es porta a terme l’acte comunicatiu.

4. Qualsevol codi és un sistema de signes, i en els dos casos per tal que la comunicació sigui efectiva, emissor i receptor han de conèixer el mateix codi. Si no, no s’entendran. Tots els semiòlegs comparteixen la idea que el més important en la comunicació no és pas el missatge, sinó que emissor i receptor comparteixin el mateix codi.

5. Si fem un símil, podem dir que les imatges són les unitats bàsiques de representació del llenguatge visual, igual que les paraules ho són del llenguatge escrit. En el llenguatge escrit, s’estudia la forma del text, la disposició de les paraules i el contingut i els significats que tenen. Igualment, en el llenguatge de la imatge s’estudia la forma de la imatge, l’estructura que té (composició), els elements formals que la componen (com es relacionen, què representen, etc.), què i com ens comuniquen els missatges.

6. Sense la comprensió del receptor no hi ha missatge. En tot acte comunicatiu primer hi ha una experiència personal implícita i una transformació de la realitat de l’emissor. D’altra banda, el receptor interpreta el que veu o llegeix, també segons l’experiència personal i cultural (hi ha un grau més subjectiu en la manera com veiem una imatge). Finalment, passem d’una representació a una interpretació, dotem de significat el que veiem, hi donem un sentit, per això la comprensió del receptor és clau en els dos casos.

7. Si ens centrem en codis bàsics de representació, tant l’escriptura gràfica com l’audiovisual comparteixen alguns que tenen l’objectiu principal de mantenir l’atenció de l’espectador.

Dramatització: Hi ha una trama, una coherència amb la història i una jerarquitació dels elements.
Selecció de la informació per part de l’autor/guionista.
Elipsis: ometem certs detalls de la història.
Anticipacions: pistes.
Implantacions: insertar detalls que resultaran bàsics per a la comprensió de la història.
Divisió del coneixement entre personatges, narrador i públic.

2.2 Diferències entre els dos llenguatges

1. Traslladar literalment l’anàlisi gramatical del llenguatge verbal al “llenguatge visual” és gairebé impossible, .

2. La representació gràfica del llenguatge visual és molt anterior a l’aparició de l’escriptura. Les pintures rupestres, les decoracions sobre el propi cos o les primeres eines i artefactes, en serien els primers testimonis.

3. Potser per això últim el llenguatge visual s’aprèn de manera intuïtiva, ens resulta més fàcil aprendre a “llegir” imatges que no pas aprendre a llegir una novel·la. Es diu que és més “universal“, que traspassa idiomes i trenca amb les diferències educatives.

4. Hi ha una connexió més directa i semblança entre una representació visual i la realitat que no pas entre aquesta realitat i la representació verbal que se’n pugui fer.

5. Si establim un paral·lelisme entre el llenguatge verbal (oral i escrit) i el llenguatge visual, veurem que el segon no és tan rígid com el primer; les imatges són més obertes a la interpretació; i per tant, l’experiència prèvia, coneixement, context cultural, i alres qüestions del receptor, prenen més rellèvància.

6. Amb les imatges ens podem trobar amb la problemàtica de no transmetre exactament allò que volíem comunicar. Per això a l’hora de comunicar, molts cops hi ha un recolzament explícit en la paraula escrita, per a dotar la imatge de significat precís.

7. El nostre cervell no processa de la mateixa manera una imatge que un missatge escrit o parlat. Per exemple, quan llegim-mirem un còmic, es diu que la imatge sempre arriba abans que les paraules.