Henry Hill i la posada en escena

El tema.

La identitat dels italoamericans, culpa i redempció, la violència endèmica de la societat americana i la corrupció en tots els seus àmbits, són els principals temes que apareixen en una altra de les obres mestres del cinema. Qui millor que Martin Scorsese, descendent de sicilians i criat a la “Little Italy” novaiorquesa per a fer-ho.

A The Goodfellas (1990), ja de bon inici, en l’espectacular presentació del personatge principal (del minut 2 al 10) Henry Hill (Ray Liotta), trobem un muntatge on podem intuir tots els temes abans citats i el nus argumental del conjunt de la pel·lícula.

Henry Hill, fill de pare irlandès i mare italiana, vivia als anys 50 amb aquests i els seus germans a Brooklyn (New York), i ja des de llavors tenia com autèntic i principal objectiu en aquesta vida, formar part de la màfia. La seva obsessió era pertànyer al clan d’una família que controlava tota l’economia de la zona. I ell n’acabarà formant part com “un més”:

“Que jo recordi, d’ençà que tinc coneixement, sempre he volgut ser gàngster”.

Aquest és el tret de sortida d’Scorsese per capbussar-nos en una història basada en fets reals, la d’en Henry, qui als 13 anys deixarà l’escola per dedicar-se de ple al seu somni. La seva veu en off ens relatarà les experiències viscudes com a mafiós de finals dels 50 fins a finals dels 80, així com les relacions que mantindrà amb altres companys de “professió”: Tommy Devito (Joe Pesci) i Jimmy Conway (Robert De Niro).

En resum, un reguitzell d’atracaments, drogues, enganys i estafes; mentre també resolen com poden els encàrrecs del cap de la família: Paulie (Paul Sorvino). Els personatges sempre ens defineixen el tema, alhora que aquest condiciona els personatges.

El personatge.

El gran mèrit d’aquesta presentació és la posada en escena i el muntatge espectacular que ens proposa Scorsese. En aquests 8 minuts, el monòleg interior d’en Henry parteix del present, en la primera imatge congelada d’un primer pla d’aquest. A partir d’aquí explica les seves experiències a mode de flashback mentre ens mostra els seus humils orígens. Avançant en cada pla, amb l’articulació de les diferents veus, retornarem a poc a poc al present en la resta del film.

En la presentació del personatge ens trobem a Brooklyn al 1955, tot i així, els trencaments temporals d’hores, dies i mesos, són continus. Els plans utilitzats també són molt variats: primers plans, mitjans, americans, complets o generals. La multitud de talls d’espai i temps que podem observar en aquest fragment, combinat amb les alternances en la Banda Sonora i en el tipus d’enquadrament, aconsegueixen que la presentació dels personatges i contextualització de la història sigui molt entretinguda per a l’espectador. Aquesta alternança temps/imatge, atorga molt dinamisme al fragment, a part d’una informació més detallada que rebem.

Tot comença amb un primer pla pròxim de l’ull d’en Henry Hill, quan aquest tenia 13 anys, mentre de fons, de forma extradiegètica, escoltem la cançó de Tony Bennet “Rags to riches”. La lletra ve a dir:

“Sé que voldria anar de la pobresa a la riquesa. Si vostè em dóna l’atenció, encara que la meva butxaca estigui buida, podria ser milionari…”

La cançó ja havia començat a sonar amb la primera imatge congelada d’en Henry, i ara continua de fons amb les paraules d’aquest (V.O) mentre mira des de l’habitació la parada de taxis, centre neuràlgic de la màfia de l’època:

“Per a mi ser gàngster era moltíssim millor que ser president dels EEUU…. Abans d’acudir per primera vegada a la parada de taxis, buscant un treball per fer al sortir de l’escola, sabia que volia ser un d’ells. Allí estava el meu futur, ser un d’ells significava ser algú en un barri de “don ningús”.

Aquestes paraules són acompanyades d’una alternança de plans entre la seva atenta mirada i els gàngsters que arriben a la parada, tots ells amb luxosos cotxes i enllardonats amb les joies més cares. L’ostentació dels nou-rics captiva a en Henry.

Mentre no només ens exposa la temàtica, se’ns presenten a la resta de personatges, com per exemple Paulie, el cap de tota “la moguda” i qui és descrit subtilment: “Si Pol es movia amb molta lentitud, era perquè no s’havia de moure per ningú”. Aquí tenim un clar exemple de com sense dir literalment el que volem transmetre, però acompanyat d’imatges que comuniquen i evoquen, l’espectador compren a la perfecció el missatge. La redundància sempre és evitable. Les imatges complementen, mai repeteixen, i en això Scorsese n’és un mestre.

És aquí on trobem un tall d’espai i temps i anem a la casa d’en Henry per conèixer la seva família a l’hora de l’esmorzar. Se’ns mostra a la mare amb molta feina, amb els 3 petits. El pare, tradicional cap de família menja a taula. En Henry fa veure que es prepara per anar a l’escola, quan en realitat anirà treballar a la parada de taxis. Ara ja ha aconseguit la “feina” que desitjava, i per tant, comença a ser “un dels seus”.

Aquí, coincidint amb l’entrada d’una nova cançó, trobem un muntatge de diferents plans encadenats amb canvis constants d’espai i temps per mostrar els inicis d’en Henry a la “feina”: aparcant Cadillacs, policies acceptant suborns i en definitiva, tot aquell món que l’omplia:

“Allí estava el meu lloc i em tractaven com si fos gran”.

Com a cloenda de la infància d’en Henry trobem l’escena a casa els pares:

“El meu pare sempre estava emprenyat, emprenyat perquè guanyava una misèria. Emprenyat perquè el meu germà petit, Michael, estava en una cadira de rodes. Emprenyat perquè vivíem els set en una casa tan petita”.

Arriba una carta de l’escola on s’adverteix als pares que el seu fill no apareix per allí en dies. La resposta del pare serà donar una pallissa a Henry. Aquí trobem la segona imatge congelada, la del pare pegant al fill. Una forma més, d’apropar-nos al personatge. És un gàngster, però va tenir una infància dura… O potser s’ha convertit en el que és precisament per això. Henry Hill és un somiador que volia convertir-se en el millor que tenia al seu abast, i això era ser gàngster.

“Però el que més el cabrejava, era que anés a la parada de taxis. Ell sabia el què succeïa en aquella parada. Per això de tant en tant havia d’encaixar una pallissa. La veritat que ja no m’importava, pensava que tothom alguna vegada encaixava una pallissa…”

La resposta dels seus amics, quan se n’assabenten del que ha succeït i que en Henry no podrà fer més entregues serà clara, manifestada amb un altre trencament de l’espai-temps i amb l’entrada d’una nova peça musical. Aniran en cerca del carter per clavar-li una altra pallissa i que aquest no entregui més cartes a la família. Aquí trobem la tercera congelació d’imatge, la del carter totalment acollonit. Indirectament se’ns diu que està clar que no ho tornarà a fer, i evidentment, no van arribar més cartes de l’escola a casa…

Tot seguit, entrem en un petit capítol dedicat a Paulie. Un personatge amb molta experiència i que pren totes les mesures possibles per preservar el seu negoci i la fidelitat dels seus: secretisme en les seves decisions i plans, no utilitza el telèfon i es comunica només per intermediaris. D’aquí la imatge d’en Henry acompanyant al germà de Paulie mentre li sosté un paraigua, o fent trucades des de la cabina. A aquesta situació el segueix un pla mitjà que mostra l’austeritat d’en Paulie enmig una barbacoa plena de gent.

“Tot el que feia Paulie era protegir-nos d’altres paios que els volien desplomar, perquè es tractava d’això i res més. Això és el que l’FBI mai va entendre, que el que Paulie i l’organització feien, era oferir protecció a la gent que no podia acudir a la pasma. Res més. Així de simple. Eren com un cos de policia per nois llestos.”

Una fugida permanent.

Després, seguim amb els plans finals del fragment comentat. Un altre trencament d’espai-temps, mantenint la música dels plans anteriors (recurs de continuïtat que pot ajudar a encadenar millor les escenes i dotar de major homogeneïtat al conjunt de la seqüència). Henry trenca vidres de cotxes, per després buidar uns bidons de gasolina i calar-hi foc, i arribar així a la conclusió del pla final: Henry corre, deixant les flames enrere.

Un pla general d’una força dramàtica extraordinària com a metàfora de l’hostilitat que envolta, i com a paradoxa o contrast (llum flames VS foscor del seu cos) que se n’acaba en sortint. Ara brilla, ara és respectat i considerat. Tanmateix, haurà de pagar un peatge molt car: fugir per sempre més, tal com ara ja fa de les flames. La seva vida, com en els crèdits inicials ja se’ns suggereix, serà una fugida contínua.

Però per al noi de barri que mai ningú hauria donat un duro per ell, provinent d’una família que els veïns han vist sempre com uns “desgraciats”, ara era tot diferent:

“Un dia els nois del barri dugueren les bosses de la compra a ma mare fins a casa. Saben per què? Per autèntic respecte.”

Les imatges congelades a part d’un recurs expressiu, ens resumeixen els punts bàsics de la narració i del viatge vital del protagonista. Resumint aquestes:

  • La història girarà al voltant d’en Henry.
  • Aquest va patir una infància difícil, però que va ser meravellosa gràcies a la màfia.
  • La seva vida serà una persecució.

Podríem dir que en aquest fragment, aquestes, connecten perfectament a nivell estructural amb: presentació, nus i desenllaç.

En aquests 7 minuts i escaig ens presenta a la perfecció el contingut que veurem al llarg de tota la pel.lícula. Henry, tant pot estar dinant a casa els pares, com passant notes per rebre pagaments, conduint Cadillacs per a la família , o enmig d’algun tiroteig. El realisme o versemblança l’atorga la veu en off del narrador-protagonista. Una veu en off que en cap cas repeteix o explica el que veiem, només ho complementa magistralment.

El gènere.

En aquesta presentació Martin Scorsese ens deixa clar el gènere de pel·lícula. Ràpidament pensaríem: “estem davant d’una de gàngsters”. Però al seu torn, introdueix elements prou originals per conduir també el film a una espècie de trencament de gènere. Per exemple, Scorsese en aquest sentit utilitza tot sovint la música, i ho fa molt encertadament.

A The Goodfellas la banda sonora no ha estat creada expressament, tot són cançons d’autors, peces que ja existien prèviament i que s’adeqüen a l’època i situacions que viu el protagonista. Scorsese habitualment “juga” amb això. Ell mateix és qui selecciona la banda sonora, sempre cançons ja enregistrades, compra els drets i les encaixa perfectament en les seves obres -independentment del gènere musical d’aquestes-. És més, en alguns casos busca una dissociació, però aconsegueix una unitat estètica a través d’una delicada integració en el conjunt. Fins al punt, que aquesta banda sonora sembli creada expressament per algun compositor que coneixia prèviament la història. Un exemple de com transgredir el gènere, no és sinònim d’un trencament harmònic. Trobem excepcions, com per exemple en L’última temptació de Crist (1988), on Peter Gabriel compon una magnífica Banda Sonora. Però també amb uns sons i estil trencador per a l’època, i més en una pel·lícula on el protagonista és Jesucrist.

La posada en escena.

La Posada en escena és un concepte que genera certa confusió. Segons Català Domènech (2011):“Posada en escena és un concepte teatral que projecta inadvertidament sobre la imaginació cinematogràfica les rutines teatrals; es dóna la impressió que el que ha fet el director és distribuir sobre l’espai escènic profílmic (el que es troba davant la càmera) els moviments dels actors, i després ha procedit a filmar-los.”

Es considera que en l’àmbit cinematogràfic és més correcte utilitzar el terme encunyat pel teòric Santos Zunzunegui de “posada en forma”, ja que connecta directament amb el concepte de “forma fílmica” proposat per Bordwell i Thompson (El arte cinematográfico, 1995). Aquest seria la interrelació i distribució en l’espai dels diferents elements dramàtics: decorats, vestuari, il·luminació, maquillatge, accions de personatges, gamma de colors, sorolls, música, articulació del temps o muntatge final, entre molts altres. És a dir, tots aquells aspectes visuals, sonors, profílmics, de muntatge i planificació que s’interrelacionaran entre sí i ens ofereixen el resultat final, i on també evidentment hi entrarien les paraules i l’argument. Aquest resultat, a part de comunicar idees i oferir-nos informació per comprendre la història, defineix una estètica global i determinada del film.

Més enllà de buscar les diferències entre cinema i teatre, malgrat que les coincidències també siguin moltes, o fer un exercici teòric de la idoneïtat d’un concepte o bé l’altre (posada en forma vs posada en escena) –ambdues qüestions donarien per escriure un altre article prou extens- cal subratllar la dificultat de comunicar tantes idees com fa Scorsese en 8 minuts i escaig, compaginar la definició de personatges (pel que fan i no pel que diuen i sempre acompanyats d’un conflicte) amb l’avenç de la història. I el més difícil, fer-ho tan bé.

Per veure part del muntatge:

Escoltar Tony Bennett – Rags to Riches:

 Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s