Ethan i la subtilesa d’en Ford

Un cop més, com ja hem fet en entrades anteriors, a continuació analitzarem la presentació d’un altre personatge (primers 8 minuts). En aquest cas serà la d’Ethan Edwards, interpretat per John Wayne a The Searchers (John Ford, 1956). Ethan és la màxima expressió d’aquest arquetip tan explotat al western d’heroi dur i solitari i que Wayne dominava a la perfecció. Però amb un detall destacable i que aconsegueix fer-lo brillar d’una forma especial: la direcció magistral d’en Ford.

Els crèdits

La presentació d’Ethan, només iniciar-se la pel·lícula, és un exemple de com jugar amb les emocions. Reflexionar vers personatges i narrativa, implica fer referència als sentiments i emocions inevitablement. Però fins i tot, podríem dir que com en totes les bones pel·lícules, la història i la caracterització del personatge ja comença en els crèdits.

Avui podrien semblar fóra d’època (amb el permís d’en Tarantino), per llargs i la tipologia de lletra. Però els crèdits sobreimpresos a un mur amb el nom de John Wayne i el títol de la pel·lícula, acompanyat tot plegat d’una música que canvia quan apareixen els noms dels altres personatges a una melodia més suau (exemple del paper que desenvolupa la música en la narració encara que sigui extradiegètica), ens conviden a endinsar-nos a una aventura que té a veure amb allò que ja tractàvem en una altra entrada relacionat amb la “frontera”. Ja podem ensumar-hi personatges que viuen en terra de ningú, que sobreviuen mitjançant la seva força: sagaços, enginyosos, i amb aquest tarannà d’exploradors.

El mur és una metàfora de totes aquelles coses que ens separen, que no es veuen, o no es volen veure. Una espècie de “mur de la vergonya” que no deixa esbrinar que hi ha a l’altre costat. Una música que ja anticipa qui és el dur, turmentat, cínic, solitari, racista (perquè per parlar del racisme, s’ha de crear personatges racistes); però per un altre costat: generós, decidit, valent i en definitiva, l’heroi errant de la pel·lícula.

Martha

Una pel·lícula que per contra el que pugui semblar, és un al·legat contra el racisme. I perquè això es pugui donar hi ha d’haver racisme, i fins i tot això també se n’encarrega de posar-ho l’Ethan; amb un Ford que l’obliga a compartir una altra Odissea tot formant equip amb Martin (Jeffrey Hunter), un jove mestís lluitador (“sembles un mestís” – minut 4:35); qui compartirà el viatge a la recerca de la Debbie (Natalie Wood), i és clar, amb una dona que l’espera en “el retorn a la llar”.

Ja tenim el contrast i dissociació en el personatge, un altre heroi que es planteja si ho vol continuar sent. Un altre personatge que està per sobre de tot, no busca res i ho busca tot. Res a perdre quan no es té res, com tots els homes de frontera i sense terra. Disposat a morir pel que vol.

Després que Martha (Dorothy Jordan) obri la porta (minut 1:34), Ethan apareix cavalcant pel Monument Valley (espai que actua com esfera psicològica i que s’ha utilitzat tan en posteriors pel·lícules, un indret que ja ha esdevingut un autèntic símbol del western) Com en tantes i tantes pel·lícules hem vist, sol en la llunyania, l’heroi s’apropa amb el seu cavall. Abans que baixi del cavall ja podem entreveure la impaciència de Martha (la seva cunyada) per l’arribada (minut 1:58); i aquí trobem un dels moments clau per comprendre diferents elements de l’esfera psicològica dels personatges: quan saluda a aquesta amb el petò al front (minut 3), sense dir res ja sabem que hi ha alguna cosa estranya; un petò que contrasta amb la prèvia salutació freda al seu germà i marit de Martha. A partir d’aquí, Ford, magistralment, sense dir-ho explícitament, va desgranant els diferents elements clau d’una escena que és un fantàstic exemple de caracterització indirecta.

Cada personatge queda retratat, no pel que diuen, sinó pel que fan. Dins una atmosfera endogàmica, un personatge, manifestat en la seva condició de perdedor d’una guerra (del bàndol confederat) simbolitza el que són tots, uns derrotats. Però uns derrotats que esperen amb hospitalitat un home que als seus ulls és un autèntic Ullyses.

El joc de mirades (vectors) que es donen entre Ethan, el seu germà Aaron (Walter Coy) i Martha ens evoca a un passat ple de gelosies, malentesos, passions i ferides que encara no estan del tot curades. En el moment que Ethan li dóna una bossa plena de monedes al germà, mentre Martha du el llum a l’habitació (minut 8:18), és una magnífica metàfora que deixa prou clar qui és qui. I un altre contrast, Martha il.lumina l’habitació, Aaron guarda els diners, i Ethan enmig els dos. Quan Martha plega i acarona la jaqueta d’Ethan (una mica més endavant del fragment seleccionat), també és prou esclaridor el que Ford intenta transmetre i ho fa de meravella (només amb imatges, gestos i mirades): Martha estimava i estima a Ethan.

Una altra “perdedora”, qui per convenció, seguretat i estabilitat s’ha acabat casant amb aquell qui no desitjava. Va renunciar a l’aventurer i l’home de conviccions, ara ja havia perdut part de la seva felicitat.

El nostre heroi no és un aventurer que busca l’acció per plaer, aquesta només li atorga una part del que no pot substituir, estar amb la dona que estima i que ara està casada amb el seu germà. És una forma d’evitar, el malson que suposaria estar en un entorn massa hostil pels seus sentiments. Fa massa temps que no passava per casa, la prova la tenim en que confon les nebodes (minut 3:11), unes nebodes que cada vegada que les veu, són com una punyalada per la seva ànima, metàfora de la felicitat que podria haver trobat i no té. Dos personatges, Ethan i Martha, que s’oposen però es complementen.

L’heroi

(A partir d’aquí spoiler) Un cop assolida la missió, l’heroi se’n va, no se sap on, potser a vagar com un indi, però la porta es tanca i no es tornarà a obrir mai més. Sempre es trobarà immers en una lluita permanent amb ell mateix. Igual que la porta de Martha se li ha tancat a Ethan per sempre, com es veu explícitament en l’escena final. Un personatge que comença a veure que no és tan diferent de Cicatriu, de fet se n’adona que fins i tot és més violent que ell. Detall que molt subtilment Ford ens mostra suprimint les imatges de l’atac dels indis, i per contra, mostrant detalladament l’atac dels blancs.

Tota la narrativa de la pel.lícula és fascinant, els trencaments temporals utilitzant el recurs de la carta en són un exemple. Està plena d’aquests minirelats amb una miniestructura pròpia.

Una obra mestra d’un director que es presentava dient “Hola sóc John Ford i faig pel.lícules de l’oest” Una forma de dir, la ficció la faig dins la ficció (i per ell segur que era molt), fóra, simplement sóc això. Un director que segurament en algun moment es va veure reconegut en el personatge d’Ethan, ja que molts li tenien por, però tothom volia treballar amb ell; com Ethan, era garantia d’èxit. Personatges i directors que per més solitaris o arrogants que semblin, sempre ho fan per causes positives o per algú. Un algú que sempre atorga més força si és un ser estimat que odiat: sigui el germà del personatge que interpreta Clint Eastwood a Infern de covards o el de Charles Bronson a Once upon a time in the West; o la filla de la dona que estimava Ethan. Una dona que realment és per qui ho fa tot.

Ethan no buscava venjança, només volia recuperar la que hauria pogut ser (vés a saber si no ho era) la seva filla. Perquè, encara que en algun moment amenaci amb disparar a Debbie, només és una metàfora d’un home que vol aniquilar els fantasmes del passat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s