La Producció audiovisual – Part III

En aquesta 3a entrada dedicada a la Producció audiovisual III, farem una breu explicació de la tipologia i estructures d’empreses,  parlarem del rol del productor executiu i la importància que prenen els seus coneixements i creativitat, de la Producció Independent i dels nous models de Producció Audiovisual.

Recordem que en una entrada anterior dedicada a la Producció II vam fer un breu passeig per la Història de la Producció audiovisual, vam tractar les característiques de la Indústria Audiovisual i quins pressupostos es fan i tipus de finançament. En la 1a entrada dedicada a la Producció vam parlar de les diferents fases de la Producció, dels professionals que participen en aquestes i de les seves funcions.

1. EMPRESES: tipologies i estructures organitzatives

La Llei de Propietat Intel·lectual defineix una obra audiovisual com «les creacions expressades mitjançant una sèrie i imatges associades, amb sonorització incorporada o sense, que estiguin destinades essencialment a ser mostrades a través d’aparells de projecció o per qualsevol altre mitjà de comunicació pública de la imatge i del so, amb independència de la naturalesa dels suports materials de les obres esmentades.»

El sector audiovisual és un sector complex en què intervenen diversitat d’actors i interessos, creadors, productors, distribuïdors i exhibidors, però alhora aquesta complexitat conviu amb un esquema clàssic de la indústria que es va texir des dels inicis:

• fabricació de producte (producció)
• distribució
• exhibició i consum.

La indústria audiovisual ha adquirit avui més complexitat amb la implantació de la tecnologia digital, la telefonia mòbil i el desenvolupament d’internet, per exemple, el sector dels videojocs ja té un pes econòmic molt més gran que el cinema.

En aquest punt, cal considerar, d’entrada , la variada tipologia d’empreses i de productes audiovisuals existents que depenen bàsicament de:

• Les tecnologies emprades: cinema, vídeo, televisió en les diferents modalitats, difusió per Internet, productes multimèdia, etc.
• La naturalesa del programa: informatius, retransmissions, concursos, educatius, esportius, telenovel·les, pel·lícules, etc.
• La titularitat de l’empresa de producció: pública, privada, mixta.
• El model d’empresa i d’explotació dels productes.
• La tipologia de projecte: intern, extern, per iniciativa pròpia o per encàrrec, etc.

I per descomptat, totes les empreses necessiten, sempre, un finançament per poder realitzar qualsevol tipus de producte audiovisual. Hi ha formes molt variades d’obtenir finançament per a la posada en marxa d’una empresa, per a la continuïtat i per a la producció d’un projecte en concret.

És molt habitual treballar per encàrrec. En aquest cas, la productora elabora una oferta per a un client extern, que és acceptada i cobreix totes les despeses així com el benefici empresarial.

A moltes empreses de televisió paguen els subscriptors, la publicitat, els patrocinadors, i també l’Estat mitjançant aportacions directes dels seus pressupostos o mitjançant un cànon per la possessió, per exemple, d’aparells reproductors i de pantalles.

Altres vegades s’utilitzen els recursos propis de l’empresa.

I d’altres, com és habitual al cinema, cal recórrer a la recerca dels recursos econòmics necessaris per dur a terme el projecte.

És evident que davant d’una gamma de possibilitats tan àmplia, és difícil la generalització, però podem establir la següent classificació d’empreses:

• Productores.

1. Productores de cinema: contracten recursos humans i tècnics per a la realització d’obres audiovisuals. Segons el volum de produccions , alguna classificació ens suggereix que podem distingir-ne 3: les accidentals, fan un llargmetratge cada 2 o 3 anys; contínues: un per any; simultànies: simulatnegen diferents projectes alhora.
2. Productora de vídeo i empresa de serveis: fan televisió, publicitat i vídeos per empreses.
3. Empreses de videojocs (a sota es descriuen les diferents tipologies).
4. Productores de vídeo per a usos particulars.

• Distribuidores.

1. Multinacionals: de les majors americanes. Ex: Buena vista o Warner. Molts cops formen part directa de la producció.
2. Independents: no depenen de cap marca, hi ha un equip humà al darrere que simplement busca títols per exhibir.
3. Distribuidores mitjanes: acostumen a moure’s en un mercat estatal i distribuixen una barreja de títols europeus, independents i nacionals.
4. De nitxo: estrenen molt poques pel·lícules però de qualitat. Molt enfocades a un públic entès.

• Exhibidores.

1. Són les que ofereixen el film a l’espectador i fan la comunicació pública de l’obra.

Capítol a part serien les empreses/estudis de videojocs. Hi ha diverses tipologies d’empreses:

a) Desenvolupadors de jocs independents (Indie): Són petites empreses que creen jocs sense el suport d’una gran marca. Solen destacar per la seva creativitat i innovació.

b) Grans empreses de desenvolupament de videojocs: Aquestes empreses tenen equips de desenvolupament importants i solen produir jocs amb pressupostos alts i àmplia difusió.

c) Editorials de jocs: Aquestes empreses no desenvolupen els jocs ells mateixos, però financen, produeixen i distribueixen els jocs desenvolupats per altres estudis. Exemples inclouen Sony Interactive Entertainment, Nintendo i Microsoft Studios. Dins aquestes últimes acostumen a penjar els estudis de desenvolupament de jocs de llicència: es centren en el desenvolupament de jocs basats en llicències de pel·lícules, sèries de televisió, còmics, etc. Solen treballar amb propietaris de llicències per crear jocs que capitalitzin la popularitat d’aquestes propietats intel·lectuals.

d) Desenvolupadors de jocs per a mòbils: Aquestes empreses es centren en el desenvolupament de jocs específicament per a dispositius mòbils com smartphones i tauletes. Sovint es caracteritzen per jocs lleugers, fàcils d’aprendre i jugar, i sovint utilitzen models de negoci basats en micropagaments o publicitat.

e) Estudis de desenvolupament de jocs de realitat virtual (VR) i realitat augmentada (AR): A mesura que la tecnologia VR i AR continua desenvolupant-se, hi ha empreses especialitzades en la creació de contingut per a aquests mercats.

f) Desenvolupadors de jocs educatius: Aquestes empreses creen jocs dissenyats específicament per a l’aprenentatge i l’educació en àmbits com la matemàtica, la ciència, la història, etc.

2. BCN FILM COMISSION

Disposem de pàgines web que ens mostren de forma detallada totes les empreses del sector d’un país, ciutat, etc. És per exemple el cas de Barcelona Film Comission, un servei públic i específic de l’Ajuntament de Barcelona, que a través de l’ICUB, “promou i dona suport al sector audiovisual a través de l’Oficina d’atenció als rodatges. L’Oficina facilita, amb agilitat, la informació i realitza totes les accions necessàries per a l’obtenció dels permisos de rodatge, i la coordinació amb els diferents serveis municipals que intervenen, així com la difusió de l’Oficina en els circuits audiovisuals nacionals i internacionals, entre altres.” És prou evident que qualsevol productora ha de conèixer aquests serveis.

En la pàgina web de Barcelona Film Comission, per exemple, trobarem un directori força precís de totes les empreses del sector, endreçades per tipologia. En aquest cas, la classificació que en fa, és:

3. ROL I CREATIVITAT DEL PRODUCTOR EXECUTIU

La selecció del producte a realitzar i la seva valoració artística és la primera i principal missió del productor promotor: l’origen d’un producte audiovisual o multimèdia pot ser una idea original o bé pot ser una adaptació d’una novel·la, d’una obra de teatre i fins i tot un film anterior.

Els productors busquen idees i contracten guionistes perquè les desenvolupin. Analitzen i valoren les propostes de guionistes i directors, compren reserves de drets d’obres de teatre i novel·les i, quan això és possible, controlen el procés d’elaboració o adaptació dels guions en totes les fases per assegurar-se que el producte respon als seus interessos. Totes les fases de creació d’un guió poden ser valorades pel productor promotor.

En un procés acadèmic de creació les fases serien les que enumerem a continuació, subratllant a cadascuna l’interès o actuació probable del productor:

1. Idea: tot producte audiovisual té l’origen en una idea més o menys elaborada. Els productors hi busquen dos tipus d’informació, en realitat dos tipus d’idees. La idea dramàtica: és l’anècdota o història amb principi, desenvolupament i fi que vehicula la idea temàtica i la desenvolupa mitjançant un cas. La idea dramàtica es concreta en l’argument o l’estructura argumental. La idea temàtica és la tesi de la pel·lícula i la temàtica a tractar. Alguns diferencien tema de premissa. Llegir De la idea a l’story line.
2. Sinopsi: és un relat de cinc a quinze pàgines que desenvolupa tota la trama de la història de manera que se’n pot analitzar l’estructura. Sol incloure també les principals subtrames (històries o relats que acompanyen el relat principal i que normalment redunden en l’exemplificació de la idea temàtica). La sinopsi és ja el primer instrument vàlid per a l’avaluació des del punt de vista artístic i sol acompanyar-se d’una descripció de caràcters (personatges protagonistes i principals) així com d’elements de direcció d’art (imatges de vestuari, ambients, decisions escenogràfiques, vestuari, cromatisme, etc.). Previ a la sinopsi e recomana fer l’story line.
3. Escaleta i tractament: l’escaleta i el tractament permeten fer ja una anàlisi des del punt de vista de la producció. L’escaleta o continuïtat d’escenes és una enumeració ordenada de localitzacions, escenes i situacions que composen el relat. El tractament afegeix a l’escaleta dels personatges i la descripció detallada de l’acció (a molts països és imprescindible la seva presentació per poder optar a finançament oficial). El tractament és com una ampliació de la sinopsi d’unes 50 pàgines.
4. Guió literari: és un desenvolupament posterior del tractament al qual s’han afegit els diàlegs definitius i acotacions necessàries. Amb característiques pròpies del llenguatge cinematogràfic podria considerar-se una obra literària. En alguns casos es publica paral·lelament en forma de llibre adreçat als aficionats o professionals dels mitjans audiovisuals.
5. Guió tècnic: descripció dels plans que composen les seqüències audiovisuals (ho fa el director o realitzador) acompanyat, moltes vegades, de l’storyboard o descripció gràfica dibuixada del contingut de cada plà. És freqüent afegir la representació en planta dels espais i les posicions de càmera, cosa que facilita l’avaluació dels requeriments de producció.

El productor pot fer una valoració creativa inicial a partir de la sinopsi, ja que s’hi ofereix una descripció concreta i original del relat amb prou detall, per valorar l’interès de la trama i l’estructura narrativa. És comú que a més compti amb una descripció detallada dels personatges protagonistes (física, psicològica i història passada) així com amb documentació d’ambientació. A partir de la sinopsi es pot valorar l’estructura del relat, podent establir-se l’adequació de cada acte i els seus punts d’acció al desenvolupament narratiu desitjat.

En la presa de decisió intervé no només el resultat de la seva avaluació a nivell temàtic i d’estructura dramàtica de la sinopsi argumental o del mateix guió literari, sinó que també tindrà en compte, de forma determinant, la valoració econòmica que generalment aporta director de producció. Si el projecte segueix endavant i en funció de la seva mida i característiques, intervindran els diefrents càrrecs de responsabilitat que configuren un equip complet de producció.

Subratllem el fet que -per sort o desgràcia- és el productor promotor qui té la capacitat de decisió per continuar o no l’estudi des del punt de vista de producció, cosa que només farà si la valoració temàtica i dramàtica de la història plantejada en termes cinematogràfics el complau.

Centrarem una reflexió ara en el cinema pel seu caràcter paradigmàtic respecte a tota la producció audiovisual per així comprendre millor la importància de la decisió del productor.

La cinematografia és una de les poques activitats econòmiques on el consumidor del producte abona una quantitat uniforme pel visionat a les sales públiques amb independència del cost de producció de la pel·lícula que s’ofereix, del seu nivell tècnic o artístic i/o del seu origen. El consumidor paga la mateixa entrada sense importar el cost de producció, a part que la qualitat és un criteri que pot variar i no implica l’èxit de taquilla. Normalment, els films amb major recaptació no acostumen a coincidir amb els de major qualitat artística. Aquests fets no passen en altres sectors.

Per aquest motiu, les administracions afavoreixen amb mesures de protecció i ajuda tots els films propis i amb actuacions especials els que consideren d’interès perquè puguin sobreviure al mercat, ja que l’aposta del productor podria ser:

a) Errònia.

b) Interessada econòmicament.

En conseqüència, la indústria cinematogràfica té un nivell de risc molt superior al de qualsevol altra producció de béns i serveis. La producció de pel·lícules necessita una situació excepcional de finançament (elevades inversions i lenta recuperació d’aquestes). El comerç internacional és imprescindible en l’activitat cinematogràfica (la importació i l’exportació de pel·lícules és absolutament necessària)

No obstant això, té determinades condicions favorables: Possibilitat de visió col·lectiva d’una pel·lícula (consum massiu). De fet, s’experimenta la teletransmissió cinematogràfica segons demanda, sense necessitat de portar físicament les cintes als cinemes. Es tracta d’un producte durador, sense més limitacions per al consum que la pèrdua d’actualitat, tot i que a vegades, això es converteix també en un avantatge.

4. LA PRODUCCIÓ INDEPENDENT

Cinema independent fa referència a totes aquelles pel·lícules que es fan o que s’han realitzat al marge dels circuits comercials i de producció habituals, i sense cap mena de vincle amb els grans estudis de producció.

Inicialment, aquesta denominació englobava principalment les pel·lícules nord-americanes que rebutjaven el mode de producció de Hollywood, i això significava en general, que una pel·lícula independent és una producció de baix pressupost o una productora petita.

Actualment, aquesta denominació s’ha generalitzat tant que ha perdut part del seu valor inicial, i les noves tecnologies (les càmeres digitals i els sistemes d’edició per ordinador) han contribuït que aquest tipus de pel·lícules siguin encara més fàcils de fer que a l’època analògica.

El concepte cinema independent també està lligat al cinema d’autor, tanmateix, no són exactament el mateix. En el cinema d’autor el director té un paper clau ja que normalment és qui ha escrit també el guió a part d’exercir com a realitzador.

Tradicionalment, també s’ha denominat aquestes pel·lícules com de sèrie B, fetes amb pressupostos molt baixos i actors pràcticament desconeguts.

S’ha de dir que algunes productores fundades inicialment per a fer cinema independent posteriorment van créixer i van integrar-se en el teixit industrial del cinema. Directors com Martin Scorsese, David Lynch o Lars Von Trier van començar sent associats al cinema independent.

Avui dia és considera gairebé un gènere i trobem molts festivals de cinema independent.

5. ELS NOUS SUPORTS EN LA PRODUCCIÓ AUDIOVISUAL

 Amb les noves tecnologies les produccions a gran escala són més accessibles i les independents tenen més autonomia.

Els espectadors esperen els productes a la carta, i això té algunes avantatges, però també ha suposat el tancament de molts cinemes. L’experiència s’ha tornat més individual i menys col·lectiva. Xarxes socials, mòbils, stremaning i vídeo sota demanada en són els responsables.

Internet, ha possibilitat noves formes de distribució i consum audiovisual. La televisió connectada (o híbrida) ja és una realitat, conseqüència d’aquests canvis tecnològics que s’estant donant. Això ha conduït a una descentralització que posa en dubte l’associació directa que es feia fins ara entre TV i comunicació de massa.

Internet es caracteritza pel seu caràcter multimèdia. Inclou text, àudio i imatge. Però, permet interactuar. És asíncron, cadascú marca el temps segons les seves necessitats. Totes aquests avantatges, la televisió se les pot fer seves, ja que ara el televisor es connecta , fins al punt que la televisió es troba en procés de reinventar-se en internet.

Més enllà dels models de negoci de televisió generalista pública o privada (comercial), neixen aplicacions per dispositius mòbils per connectar uns i altres i promocionar-ho tot alhora. Sembla prou clar, que Internet està guanyant terreny a la televisió tradicional.   Per realitzar tot això, evitar la temptació del benefici inmediat i apostar per varietat i qualitat de continguts és el camí que moltes televisions hauran de fer. Sense els continguts adequats és impossible captar les audiències, per tant, la tecnologia estarà als servei dels continguts (i de l’audiència); no és aquest l’únic factor determinant tot i les comoditats i possibilitats que atorga. L’audiència cada vegada té més poder de decisió vers aquests, i això és positiu.

 6. CONCLUSIONS

La Societat de la Informació, lligada a les xarxes i a les tecnologies digitals, necessita professionals que articulin la formació en comunicació amb el coneixement de les noves tecnologies audiovisuals d’acord amb el paper crucial que exerceixen en la transformació de tots els aspectes de la vida econòmica i social. La comunicació en especial exigeix ​​nous currículums de formació adaptats a Internet i al multimèdia.

Tecnologia, creadors i espectadors han d’anar plegats de la mà en un futur molt proper, per així accentuar la llibertat d’elecció, interactivitat i hipertextualitat (i esperem que també qualitat).

 7. REFERÈNCIES

• BARROSO, J. (2008). Realización audiovisual. Madrid: Ed. Síntesis.
• COLOM, R. (2010) Estructura del sistema audiovisual.Material docent de la UOC. Eureca Medià S.L. Barcelona.
• MARTÍNEZ, J; FERNÁNDEZ, F. Manual del productor audiovisual. Barcelona: Editorial UOC, 2010.
• Bibliografia Arch Stanton.