El color Part I

Publicat el by oestany

1. Introducció

Amb el pas del temps, diferents investigadors han proposat explicacions relacionades amb el color, la seva generació i la interpretació. Les primeres aproximacions científiques foren d’Isaac Newton sobre el cercle cromàtic, i Huygens al segle XVII, interpretacions des de la física i l’òptica. A finals del segle XIX s’introdueix el factor psicològic a l’estudi del color.

Les concepcions actuals del color arrenquen de 1931, com a confluència de la fisiologia, la física, la química i la psicologia de la percepció.

Hi ha cert consens en considerar el color com una interpretació subjectiva dels senyals de la llum que reben els nostres ulls. Aquesta interpretació té a veure amb la construcció que en fa el cervell, però també amb la il·luminació del lloc, el context (hora, època de l’any, etc.), els colors de l’entorn (la percepció del color es veu altament influïda pels colors adjacents en l’escena visual) i fins i tot les nostres experiències prèvies.

El color i el seu tractament té una importància cabdal en el món audiovisual. Per exemple, la disciplina anomenada Psicologia del color analitza com percebem i ens comportem davant diferents colors, així com les emocions que susciten en nosaltres.

Font imatge: Nolich.com

2. Definició, atributs i paràmetres bàsics

El color és resultat de les diferents percepcions de l’ull humà a diferents longituds d’ona. Les ones visibles són aquelles que la seva longitud està compresa entre els 400 i 700 nanòmetres.

Tot cos il·luminat absorbeix algunes ones i en reflecteix d’altres, aquestes últimes són les analitzades pels nostres ulls i interpretades en colors. Per tant, no cal dir que la il·luminació es fa imprescindible per a poder percebre colors.

Els models actuals i en l’audiovisual, coincideixen a definir el color com a resultat de tres paràmetres bàsics: lluminositat, saturació i matís o tonalitat. Aquests també són coneguts com els atributs del color i són els responsables de la singularitat d’un color específic, la seva capacitat per canviar d’aparença i la seva definició visual.

1.La lluminositat o valor, és l’element més important. Defineix el grau d’intensitat de llum que intervé en un color. Indica la mesura que una mateixa tonalitat, amb una saturació estable, tendeix, afegint-hi blanc, des de la màxima lluminositat fins al negre absolut per la manca de llum. Així, per exemple, allò que consideraríem un vermell fosc presenta menys lluminositat que un vermell clar.

2. La saturació defineix el nivell de puresa (o intensitat) d’un color tal com el percebem, és a dir, la mesura que una tonalitat tendeix més cap a la intensitat màxima (color saturat) o cap a la manca de color o acromatisme (gris). Els grisos representen la manca total de saturació. Així doncs, dues tonalitats poden presentar la mateixa lluminositat, però una resulta molt més intensa o saturada que l’altra, en funció de la concentració cromàtica.

3. El matís o tonalitat defineix la diferència, podríem dir essencial, entre un color i un altre. Constitueix, en definitiva, el paràmetre que determina que un verd sigui reconegut com un verd i un vermell com un vermell. Aquest paràmetre és determinat simplement per la longitud d’ona dominant del color en qüestió. Un verd clar i un verd fosc presentarien una tonalitat igual o similar, mentre que un verd i un blau divergeixen clarament en la tonalitat.

3. Algunes qüestions importants en l’audiovisual

Cal atendre als següents aspectes que alguns ja van comentar-se en l’entrada El color en el cinema.

Els colors freds (verd, blau, violeta) en general deprimeixen i els càlids (vermell, taronja, groc) exalten. Els colors càlids donen impressió de proximitat, i els freds de llunyania. Per tant, els objectes amb aquests colors donen la sensació d’apropar-se o allunyar-se en funció d’aquest.

També influeix el valor de la intensitat tonal de cada color: els valors alts, il·luminats, suggereixen grandiositat, buit. Els valors baixos, poc il·luminats, suggereixen aproximació.

Els fons il·luminats i clars intensifiquen els colors, donen ambient d’alegria i els objectes tenen més importància en el seu conjunt. Els fons foscos debiliten els colors, entristeixen els objectes que es difuminen i perden importància en el conjunt.

Quant al pes visual dels colors, podem dir que en general els colors càlids, els foscos i les terres pesen més que els colors freds. A més els colors càlids s’apropen cap a l’espectador i els freds s’allunyen. Els tons clars sobre fons fosc pesen més que els foscos sobre fons clar. A igualtat de fons, és més pesat el to que té més contrast. Si col·loquem una zona negra al costat d’una blanca ha de ser més gran la negra, per contrapesar-la.

Els colors tendeixen a “tenyir-se” en funció del que l’acompanya: Un color càlid al costat d’un fred creen una relació de contrast i destaquen més els dos. Dos càlids junts es veuen més freds. Dos freds un al costat de l’altre es veuran més càlids. També s’influencien, un exemple en seria el conegut efecte Bezold.

Pel que fa a superfícies cromàtiques i la relació entre la lluminositat d’un color i la seva extensió o àrea que ocupa (força expansiva), cal dir que el groc té 3 vegades més poder expansiu que per exemple el violeta; el taronja té el doble de poder expansiu que el blau.

4. Referències

Desconegut's avatar

Publicat per oestany

Ex de tot i Pro de menys. Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UOC) i Geografia (UB). Apassionat de la música, el cinema, el teatre i la gent que troba un sentit a la vida. Professor d'imatge i so, Cultura Audiovisual i Geografia a l'Ensenyament Públic.

One thought on “El color Part I”

  1. Retroenllaç: El Llenguatge de la imatge – Part II – Arch Stanton

Deixa un comentari