En aquesta 2a entrada dedicada a la Producció audiovisual, farem un breu passeig per la Història de la Producció audiovisual, tractarem les característiques de la Indústria Audiovisual, i explicarem quins pressupostos es fan i tipus de finançament. Recordem que en la 1a entrada dedicada a la Producció vam parlar de les diferents fases de la Producció, dels professionals que participen en aquestes i de les seves funcions.
1. Breu Història de la Producció Audiovisual
El començament de la producció audiovisual el podem situar fins i tot abans del naixement oficial del cinema, quan Edison, el 1893, construeix un estudi de rodatge a West Orange (Nova Jersey) per produir i exhibir les primeres pel·lícules de la història en el seu aparell anomenat kinetoscopi, que funcionava en introduir unes monedes.
Els germans Lumière, inventors del sistema de projecció en pantalla, com Edison, van ser també productors i exhibidors. La primera exhibició cinematogràfica es va realitzar el 28 de desembre de 1895 al Saló Indi del Gran Cafè de París, al preu d’un franc l’entrada. Tanmateix, ni Edison ni els Lumière van poder somiar aleshores que aquell invent tingués un gran futur comercial.
Charles Pathé, també a França, va fundar la signatura Pathé Frères, i es va convertir en el 1r productor en el sentit més actual del terme. Va organitzar un sistema de distribució per lloguer de pel·lícules, va crear filials a l’estranger i va agrupar al voltant de les seves pròpies produccions d’altres independents, gràcies a la garantia de la seva distribució.
Si França semblava convertir-se en el bressol del cinema, la 1a Guerra Mundial ho va canviar tot, i l’inici de la preponderància nord-americana al mercat mundial va arribar. La producció a França es va paralitzar i va caldre importar produccions nord-americanes.
Als Estats Units, deu importants fabricants d’equips es van unir, el 1908, per formar la Motion Picture Patents Company (MPCC) que va ostentar un monopoli sobre els equips i tarifes a productors i exhibidors. Tenien la seva pròpia distribuïdora, la General Film Company, primera distribuïdora a escala nacional que controlava pràcticament tot el cinema al país. Però el govern federal va demandar al consorci per violació de la legislació antimonopolista i van sorgir productores independents com bolets. És el cas de Famous Players–Lasky (posteriorment la Paramount). Aquesta productora va basar el seu èxit en la creació d’estrelles del cinema i va instituir la fórmula de l’Star System.
La fusió, el 1916, entre la Famous Player i la Lasky Feature Play Company, va permetre la integració de producció i distribució que van completar amb l’adquisició de sales, passant a controlar així tot el procés, des de la producció fins a l’exhibició. Es va constituir la companyia de producció i distribució més gran del món en què Zukor va ocupar la presidència i el seu soci Jesse Lasky la vicepresidència, al càrrec de la qual es trobava la producció.
El cinema nord-americà va refermar-se encara més amb l’arribada del cinema sonor. Van crear-se les grans companyies cinematogràfiques (Majors), la Paramount, la MGM, la 20a Century Fox, la Warner Bros, i la RKO, a les quals cal afegir tres companyies -aleshores més petites-: la Universal, la Columbia i la United Artist.
Avui dia, la producció mundial la governen empreses molt especialitzades. Aproximadament un 80% de la producció audiovisual del planeta encara es troba control·lada per un reduït nombre d’empreses d’EEUU.
2. Característiques de la indústria audiovisual
2.1 Objectiu:
La producció audiovisual té com a objectiu la creació de productes en suports diversos: pel·lícules, sèries i programes de Tv, vídeos empresarials o educatius, fins i tot espectacles artístics on el vídeo és un suport que adquireix cada cop més importància.
2.2 Rigor i planificació:
La producció audiovisual requereix la utilització de mitjans humans i tècnics i l’aplicació d’una determinada logística, convertint el procés de producció en una complicada estratègia que ha de ser planificada amb força antelació i un rigor exhaustiu.
El motiu principal d’aquest rigor innegociable és que desviacions o imprevistos que puguin donar-se en el procés podrien comportar unes pèrdues econòmiques considerables. Per tant, cal vigilar-ho molt a prop, fer-ne un bon seguiment i conèixer perfectament els detalls que es donen en cada fase. Les despeses i els ingressos no són menys importants encara que es tracti d’una activitat vocacional i artística. Així com els elements tècnics, o fins i tot atendre aspectes sociològics d’allò que produirem, prenen importància.
2.3 Estructura empresarial:
A Europa, la producció cinematogràfica s’ha caracteritzat històricament per una estructura molt artesanal en què es produeix una fragmentació molt important de les societats de producció davant de les grans societats de distribució.
La tendència a la concentració de l’esforç productiu a l’interior de les fronteres nacionals, així com la pluralitat de llengües i cultures, ha dificultat la creació d’una indústria capaç de ser competitiva amb les productores nord-americanes. Els intents que des de les perspectives d’unió econòmica i política es fan per aixecar la producció audiovisual europea, encara no són suficients per competir amb el gegant nord-americà.
El cinema espanyol i català no competeixen en igualtat de condicions amb el nord-americà. Els interessos, d’una banda dels distribuïdors i els exhibidors i, de l’altra dels productors, estan confrontats. Els productors europeus lluiten per continuar mantenint la seva pel·lícula, els distribuïdors i exhibidors volen substituir-la per una altra que creuen que funcionarà millor, normalment, alguna estrena de Hollywood amb una campanya de màrqueting al darrere difícil de tombar.
El poder de la indústria audiovisual nord-americana fa que Europa es vegi envaïda per uns productes que difícilment troben competència a la producció europea, malgrat les actuacions proteccionistes dels governs. Avui dia, Europa vol disminuir aquest domini i competir amb mesures proteccionistes de la seva indústria.
La colonització cultural dels Estats Units originada majoritàriament per les seves pràctiques de distribució i acompanyades d’una globalització cultural, serveixen de justificació per a la intervenció proteccionista dels governs europeus sobre l’audiovisual. Solen actuar mitjançant imposicions sobre la inversió, que beneficien la producció cinematogràfica nacional/estatal i europea, però alhora graven les cadenes de televisió, que han d’invertir en el cinema local i tenen certs deures quant a programació i exhibició.
A Espanya, per exemple, s’estableix per llei que han de reservar obres europees el 51% del temps d’emissió anual de cada canal o conjunt de canals, amb exclusió del temps dedicat a informacions, esdeveniments esportius, jocs, publicitat i televenda.
2.5 Característiques econòmiques:
Les característiques econòmiques d’un producte audiovisual poden incloure diversos aspectes, les següents acostumen a ser comunes a totes les empreses:
- Costos de producció: s’ha d’atendre molt a tots els costos associats amb la creació de l’obra, com ara els salaris del personal, el lloguer d’equips, els costos de producció i postproducció, etc.
- Preu de venda: El preu al qual es ven el producte a les cadenes de televisió, distribuïdores, etc. Aquest preu pot variar segons factors com la demanda del mercat, la competència, els costos de producció, etc. Cal recordar que no sempre hi ha una relació directa entre la inversió realitzada i la qualitat del producte final. Per tant existeix cert risc. Més quan independentment del cost de producció, per exemple, una entrada de cinema sempre val el mateix.
- Els ingressos publicitaris: En cas que el producte audiovisual tingui publicitat, els ingressos provindran dels anunciants que paguen per espais publicitaris en el producte.
- Distribució: Les despeses associades amb la distribució del producte audiovisual, com ara la promoció, el lliurament físic o digital, les comissions de distribució, etc. Hi ha empreses especialitzades que s’hi dediquen i normalment la producció en deriva les funcions.
- Els ingressos de llicències i drets d’autor: En cas que el producte sigui distribuït a través de llicències o plataformes d’streaming, es poden obtenir ingressos per la concessió de drets d’autor.
- Rendibilitat: La relació entre els ingressos obtinguts i els costos inclosos en la producció i distribució de l’obra. Una rendibilitat positiva indica que el producte està generant beneficis, mentre que una rendibilitat negativa indica pèrdues.
- Impacte econòmic global: A part dels aspectes directament relacionats amb l’obra, els productes audiovisuals també poden tenir un impacte econòmic més ampli en la indústria de l’entreteniment, la creació d’ocupació, etc.
2.6 Característiques comunes:
Trobem un seguit de característiques comunes en les empreses que fan produccions audiovisuals.
- El rol del productor executiu en l’empresa. Decidir comprar o no els drets d’un guió és clau perquè l’empresa acabi tenint èxit o sigui un fracàs.
- L’activitat audiovisual fabrica prototips, i per comprendre aquests cal atendre molt de a prop els gustos de l’audiència, amb això podrem comprendre quina és la demanda.
- L’amortització a vegades és lenta i imprevisible, per exemple i sobretot, en el cas del cinema.
- S’ha d’acudir gairebé sempre al mercat internacional, amb el mercat intern només es cobreixen despeses.
- L’evolució tecnològica que acostuma a ser ràpida obliga atenció constant i inversions contínues al respecte. Alguns equipaments queden obsolets en poc temps.
3. Pressupost i Finançament
Un pressupost es fa en la fase de preproducció i és un inventari detallat de tots els recursos humans i tècnics que es necessiten per dur a terme l’obra i els costos de cadascun d’aquests.
Existeixen 3 tipus de pressupostos.
- Pressupost estimatiu: és el que serveix per avaluar la viabilitat del projecte abans de començar la feina i decidir si es tira endavant o es desestima.
- Pressupost preventiu: és amb el que comencem a treballar. Es realitza un cop fet el pla de finançament i quan s’han contractat els equips.
- Pressupost final: és el més real. S’elabora un cop finalitzada la producció i postproducció. Ens permet saber el cost real de la producció i avaluar-ne les despeses en comparació amb els anteriors. Al seu torn, serveix per tenir més clar quins seran els possibles beneficis exactes.
Un cop definit el pressupost estimatiu s’ha de fer un pla de viabilitat que ens porti a les fonts de finançament més adequades.
Els mètodes més comuns de finançament són els següents.
- Fonts de finançament directe: Recursos propis. Coproducció. Préstecs bancaris.
- Fonts de finançament indirecte: crèdits mercantils (ajornament de pagaments a proveedors per així finançar el projecte). Capitalització del treball, permetre que els treballadors cedeixin part del seu sou per cobrar-lo a posteriori amb interessos o beneficis. Aquesta última possibilitat seria l’altra opció, participació dels beneficis, on els participants reben una part dels beneficis generats.
- Finançament comercial: avançaments de la distribució, les distribuidores a vegades financen del 10 a l 30% de la pel·lícula. Venta de drets d’emissió: televisions i plataformes financien una part a canvi de tenir drets d’emissió. Product placement: inclusió de productes dins la trama o escenes.
- Subvencions o finançament públic: Fons europeus. Coproduccions amb productores llatinoamericanes. Ministeri de cultura d’Espanya (ICAA). Conselleria de cultura de la Generalitat.
4. Referències
- BARROSO, J. (2008). Realización audiovisual. Madrid: Ed. Síntesis.
- COLOM, R. (2010) Estructura del sistema audiovisual.Material docent de la UOC. Eureca Medià S.L. Barcelona.
- MARTÍNEZ, J; FERNÁNDEZ, F. Manual del productor audiovisual. Barcelona: Editorial UOC, 2010.
- Bibliografia Arch Stanton.
